Crítica de teatre
Cultura23/12/2020

No a la guerra!

Clara Segura interpreta el colpidor oratori 'La guerra no té rostre de dona' d'Aleksiévitx

Santi Fondevila
i Santi Fondevila

'La guerra no té rostre de dona'

Biblioteca de Catalunya. 17 de desembre de 2020

Amb tot el que tenim a sobre, Oriol Broggi i la seva tribu han mirat la guerra amb els ulls de Svetlana Aleksiévitx, l’única premi Nobel de literatura de no-ficció. I és que l’escriptora bielorussa és abans de tot una periodista amb instint per saber, conèixer i explicar. Ella és la veu de cent mil veus més. La veu que explica les petites històries de la guerra, de les guerres, confrontades amb la gran història oficial. La veu que dona visibilitat a aquelles víctimes dels conflictes bèl·lics recents del seu país. La guerra ha estat sempre una cosa d’homes, però les dones, ja sigui a casa seva o al mateix front, l’han patit i la pateixen amb un dolor silenciós i silenciat.

Cargando
No hay anuncios

Svetlana Aleksiévitx va voltar per tot el país buscant la veu de les dones de la Segona Guerra Mundial. Del seu testimoni i de les seves reflexions sobre l’ésser humà en va eixir el seu primer llibre, que dona títol a la nova creació escènica de La Perla 29 i que ja va tenir un precedent teatral a Moscou el 1985 ni més ni menys que al llegendari Teatre Taganka de Iuri Liubimov. El director i l’actriu Clara Segura, però, estenen la seva mirada a una bona part de l’obra d'Aleksiévitx, que abunda això sí en el mateix tema tot buscant explicacions ja sigui a la guerra de l'Afganistan (Els nois del zinc) o a la tragèdia de Txernòbil (La pregària de Txernòbil, que curiosament s’ha estat representant a La Seca). Material sensible al voltant del dolor que Broggi i Segura, autors de la versió, tracten com un delicat i colpidor oratori amb un cor de veus i cares gravades que embolcallen la proposta. Un oratori plantejat com una llarga entrevista d’un periodista (Guillem Balart) a l’escriptora que se’ns presenta en una mena d’introit excessivament parsimoniós per trencar després qualsevol tècnica o forma periodística i transformar-se en un poema dramàtic que alterna les veus de l’una i de l’altre amb el cor abans esmentat. Segurament hi ha una certa dispersió en la dramatúrgia, com hi ha lleus problemes de recepció en els monòlegs de l’actriu deguts al joc de la gravació en directe, però el conjunt té el pes específic i la força emocional dels treballs de Broggi amb una impecable direcció d’actors.