Catalunya en la Primera Guerra Mundial: ni tan neutral ni tan heroica

BarcelonaLa Gran Guerra es va viure amb autèntica passió a Catalunya. Fins i tot es va inaugurar un Museu de Guerra al Tibidabo el 1916 –es va tancar el 1940– on s’organitzaven visites escolars i revetlles amb focs artificials. A Catalunya, els efectes d’un conflicte que va canviar el continent europeu van ser molt més importants del que es podia pensar fins ara. Va sacsejar la vida política, cultural, econòmica, periodística i social. Va canviar el nomenclàtor de pobles i ciutats i, amb l’armistici, van sorgir els mites i les memòries plurals. 'Flames a la frontera. Catalunya i la Gran Guerra', que obre les portes avui i es pot visitar fins al 18 de novembre al Museu d’Història de Catalunya, repassa amb documentació inèdita l’abast del seu impacte.

Els comissaris de l’exposició, Francesc Montero i Maximiliano Fuentes, s’han passat dos anys i mig fent recerca i buscant documentació als arxius privats i públics. "Hem volgut fer l'exposició quan se celebren cent anys del final de la Gran Guerra –la pau va arribar l’11 de novembre del 1918– perquè és quan l'impacte va ser més gran", explica Fuentes. "Ho va canviar tot, va afectar totes les capes socials, i el procés de transformació, fins a la dictadura de Primo de Rivera, va ser molt semblant al d’altres llocs d’Europa", afegeix el comissari. L’exposició és visualment molt atractiva, amb vídeos inèdits, cartes i telegrames, interactius, la recreació d’una trinxera o d’un cafè de l’època amb cites d’aliadòfils i germanòfils a les taules, i un petit cinema. "Esbossem alguns camps de treball en els quals es pot aprofundir, com les memòries plurals, la feina dels corresponsals o la transformació de l’espai públic", diu Montero. Amb tota la documentació desplegada, els comissaris qüestionen alguns mites i obren nous interrogants. "El mite parla de milers de voluntaris catalans a la Primera Guerra Mundial, però no van ser ni 12.000 ni 15.000 ni 20.000, sinó que en realitat van ser entre 400 i 800", explica Fuentes.

Amb l’esclat de la guerra, ministeris i ambaixadors van intercanviar telegrames preguntant què havien de fer. Ser neutral no era tan fàcil. "La neutralitat no només és un document oficial sinó que marca què es pot publicar, què es pot dir i què no es pot dir. Molts diaris eren denunciats per vulnerar la neutralitat i els diaris escrivien als seus lectors que no podien publicar en aquestes condicions", diu Fuentes. La Primera Guerra Mundial va enriquir alguns, sobretot al sector tèxtil, que no donava l’abast sobretot confeccionant uniformes, però va empobrir altres. Hi ha moltes cartes de les cambres agrícoles sol·licitant ajuda. "En plena Primera Guerra Mundial europea, les dificultats, sobretot econòmiques, eren excepcionals. La guerra havia tancat les fronteres i no sortia ni un tap – de suro– a l’estranger. No hi havia feina", escrivia Josep Pla.

La primera corresponsal de guerra catalana

Una de les descobertes de l’exposició arriba quan s'entra a la zona dels corresponsals de guerra. Es tracta d’Àngela Graupera (1895-1935), una infermera destinada al front que va fer de periodista per al diari 'Las Noticias'. És segurament la primera corresponsal de guerra catalana (a Espanya hi havia Carmen de Burgos). Un interactiu constata la densa xarxa de corresponsals de diaris catalans que hi havia a tots els fronts. Un vídeo poc conegut de Josep Clarà, que també va fer un àlbum fotogràfic i il·lustracions, mostra un viatge organitzat pel govern francès de periodistes catalans al front.

Mata Hari, Marthe Richard i Pilar Millán Astray feien d'espies mentre ballaven i es passejaven de matinada pel Paral·lel. L'exposició recull les maniobres tèrboles dels aventurers que treballaven per al qui millor pagava i la guerra al port i a les costes catalanes. El conflicte bèl·lic va entrar a les cases, els nens hi jugaven i hi havia cromos, xocolatines, soldadets i retallables. Fins i tot va arribar al Carnestoltes: en una fotografia es pot veure un home disfressat de tanc.

Quan l'11 de novembre del 1918, en un vagó de tren al bosc de Compiègne, es va signar l'armistici entre els aliats i l'imperi alemany va esclatar l'eufòria als carrers i places catalanes. No només ho diuen cròniques i relats periodístics, sinó els telegrames oficials que mostra l'exposició: a Lleida hi va haver una manifestació espontània amb un miler de persones, a Reus se'n van congregar 300... Altres telegrames constaten la preocupació per controlar aquestes manifestacions i el temor que derivin en conflictes i revoltes.

La transformació del nomenclàtor

L'entusiasme va transformar l'espai públic. Carrers i places de pobles i ciutats van rebatejar-se amb el nom del president nord-americà Thomas Woodrow Wilson. Banyoles va dedicar un carrer als aliats, Girona va declarar festiu l'11 de novembre, Sabadell va canviar el carrer Jardí pel carrer de Bèlgica i Tortosa va transformar la plaça d'Armes en la plaça de la Pau. Els comissaris de l'exposició han rescatat i restaurat (era als magatzems de la Zona Franca) un bust del mariscal Joffre obsequiat a l'Ajuntament de Barcelona. Hi ha molta altra documentació poc coneguda, com les contribucions de l'Ajuntament de Barcelona i la Mancomunitat de Catalunya a la reconstrucció del poble Belloy-en-Santerre, a França, on va morir el poeta i voluntari català Camil Campanyà.

Al final arriba la memòria. Com es recorda la Primera Guerra Mundial? Tot depèn del context polític. El 5 d'agost del 1924 es podia llegir a 'La Publicitat': "Ha sigut enorme, el preu de la guerra, han sigut importants, els seus resultats. Un dels més alts i més gloriosos és l'alliberament de gairebé totes les nacions dominades que hi havia a Europa. Però en aquest aspecte, com en alguns altres, les solucions no han sigut completes ni perfectes".

La corresponsal Àngela Graupera, que després escriuria novel·les romàntiques amb components socials i donaria suport al moviment obrer, deia el 1934: "Ensenyeu i practiqueu l'imperatiu manament 'No mataràs'. Estimeu la vostra bandera, però estimeu encara més la bandera de la humanitat". En canvi, el 1938, 'La Humanitat' destacava l'heroisme de la guerra: "Evoquem la memòria d'aquests vint mil precursors de lluitadors catalans que, com ells en les hores tràgiques del 1914 al 1918, lluiten en aquestes tràgiques, igualment, del 1938, per les mateixes raons i uns ideals idèntics que abans". Josep Pla qualificava d'esquemàtica i "infantil" la divisió entre germanòfils i francòfils en un article del 1964 a 'Destino', i Carles Santacana, l'octubre del 2014, parlava a 'El País' del mite dels voluntaris catalans: "Tot i que els historiadors ja fa molts anys que sabem que aquest grup fou molt petit, en el millor dels casos prop del miler de soldats, no deixa de ser curiosa la persistència d'un mite que va ser alimentat des de la fi del conflicte".