La Guerra Freda sobre gel

Quan el director Gabe Polsky (Chicago, 1979) parla de l’hoquei sobre gel soviètic sembla que estigui descrivint els moviments d’una ballarina del Bolxoi. Va créixer jugant a hoquei, però no va ser fins que va tenir un exentrenador soviètic a l’institut de Chicago on estudiava que va entendre què podia arribar a representar un esport que, als Estats Units, significa, per sobre de tot, joc físic i violència. Fill d’emigrants russos, va voler tornar a les seves arrels i va començar a mirar vídeos amb fascinació del dream team dels anys 80, l’equip nacional soviètic, per millorar la seva tècnica. “El que van fer els soviètics amb l’hoquei sobre gel era inaudit, un renaixement de l’expressió humana, com va fer Picasso amb l’art”, explica a l’ARA.

Però anant més enllà i fent recerca sobre les seves condicions de vida va topar amb un tipus d’entrenament que semblava inhumà: els jugadors només podien veure la família 36 dies a l’any i entrenaven fins a 10 hores al dia, amb un ritme cardíac que molt sovint superava les 200 pulsacions per minut. “Molta gent no entenia que se’ls havia privat d’una vida normal”, assenyala. Investigant què se n’havia fet d’aquells herois nacionals soviètics, va topar amb una història “increïblement emotiva i, fins i tot, èpica”, que representava els últims moments de la Guerra Freda i la caiguda del Teló d’Acer, però que també arribava fins a l’era Putin d’avui en dia. “L’equip representa una metàfora de l’experiència soviètica”, assegura.

I va decidir posar-s’hi. Va viatjar a Rússia per buscar imatges d’aquella època i per entrevistar-se amb el protagonista Slava Fetisov, un dels cinc integrants de l’equip que van anomenar els Cinc Russos, els últims herois de la Unió Soviètica. Es coïa així, a poc a poc, Red Army (Exèrcit Roig), un documental frenètic que pot arribar a semblar un thriller i que va molt més enllà dels amants d’aquest esport. “El repte de la pel·lícula -comenta Polsky- era com teixir aquest fons tan complicat d’idees tan importants com el patriotisme, la política, l’esport, l’amistat, la traïció... d’una manera interessant, per involucrar-hi el públic del principi fins al final”.

Per Polsky, Red Army és “la història d’un home que somniava a ser un heroi nacional de l’esport i al final es va veure condemnat a lluitar contra el mateix sistema en què s’havia fet gran, un sistema molt dur i opressiu”. “I per fer-ho va haver-se’n d’anar fins i tot als Estats Units per poder continuar jugant i tornar a triomfar. I al final va acabar tornant a una Rússia molt diferent”, explica. Però la pel·lícula acaba sent molt més que la biografia d’un gran atleta que va dominar l’hoquei sobre gel durant 23 anys i va acumular 1.800 partits. Es tracta de la història d’un esport que es va convertir en el símbol internacional del poder d’una nació que abusava de les seves estrelles sobreexplotant-les i privant-los la llibertat.

Fetisov va tornar a aterrar a Moscou el 2002, reclamat pel mateix Vladímir Putin, i el seu destí final és una de les grans sorpreses del documental que no és qüestió de revelar. El jove director -té 35 anys-, apadrinat en aquest cas per Werner Herzog i Jerry Weintraub, productors de Karate Kid i Oceans, opta per anar molt més enllà de la caiguda del Teló d’Acer per retratar la Rússia actual. Contràriament al que un es podia pensar, Polsky veu Putin com el líder fort que va tornar l’estabilitat i el control després d’uns anys de caos, malgrat criticar també que actualment es continuïn coartant llibertats.

Red Army està estructurada per anys i va des de l’inici de l’època daurada de l’equip nacional, de la mà de l’entrenador Anatoli Tarasov (que va ser un visionari de l’hoquei i utilitzava els principis del ballet, els escacs o la literatura en el terreny de joc), a finals dels anys 70, fins a la seva descomposició per la pressió de la lliga nord-americana en aconseguir els millors jugadors del món a canvi d’un sou astronòmic. És la cara B de l’anomenat miracle sobre gel, quan els EUA es van imposar a l’URSS en els Jocs Olímpics d’Hivern dels anys 80. El KGB es va prendre la derrota com un atac personal en plena Guerra Freda i va decidir prendre les regnes de l’equip. Alguns jugadors van arribar a orinar sang pel sobreesforç que se’ls exigia amb l’entrenador Víktor Tikhonov. Polsky converteix el protegit dels serveis secrets soviètics en el veritable arxienemic de Fetisov i també en el símbol d’un règim que trontollava. Tikhonov, però, no va deixar-se entrevistar en el documental i va morir el novembre del 2014. “Què opinava? Serà sempre un dels grans misteris del cinema”, diu amb ironia.

El viatge de Polsky a Rússia l’ha portat a les seves arrels, els seus pares, que van emigrar als Estats Units el 1979, un any abans de la gran derrota soviètica contra els Estats Units en els Jocs d’Hivern. A ells està dedicada la pel·lícula. “Volia dedicar-los el film perquè té molt a veure amb la història que van viure. En el fons van créixer sense llibertats individuals”.