Güeros

Sombra i el seu germà petit, Tomás, güero (blanc de pell), emprenen la recerca d’Epigmenio Cruz, un cantant mític i obscur dels 60 que associen amb el record del pare que els va abandonar. Amb aquest MacGuffin musical i irònic -ja que mai no sentim les cançons de qui es diu que un cop va fer plorar Bob Dylan- arrenca una road movie per un Mèxic DF col·lapsat a causa d’una vaga d’estudiants. Com si fos un film de la Nouvelle Vague o del cinema independent nord-americà dels 80, Alonso Ruizpalacios ha optat per rodar el seu primer llarg en blanc i negre, en format acadèmic i centrant-se en una joventut errant que esdevé el motor de la narració. La pel·lícula funciona més enllà de l’exercici d’estil gràcies al talent visual del director, a certa consciència autoirònica (amb conyeta i tot a propòsit de Los olvidados de Luis Buñuel) i a la capacitat per assumir les contradiccions generacionals i de classe. Malgrat que de vegades li pesen massa els referents, Güeros transmet l’encant fresc i alhora melancòlic propi de les opera prima de joventut. |