“Amb Franco no ens prohibien res, estem en una dictadura!”

Valle de los CaídosL’11 d’octubre del 2019, data en què el govern espanyol va anunciar que la basílica del Valle de los Caídos tancava les seves portes per a l’exhumació de les restes de Francisco Franco, serà recordada pels nostàlgics que van anar a acomiadar-lo com el dia que es van adonar que l’autoritarisme no sempre és agradable. Especialment quan se n’és el perjudicat. L’última visita al dictador no és plàcida per a la desena de fidels que volen fotografiar-se davant la tomba, completament coberta amb flors i una cinta de la bandera d’Espanya amb el nom “ Familia Franco ” gravat. “No em toquis la bandera, que és sagrada”, li respon amb indignació un visitant al vigilant de seguretat que, complint amb la llei interna, adverteix de la prohibició de fer fotos a l’interior de l’edifici.

Després d’anys anant al Valle últimament tres cops per setmana i els diumenges a missa, dues dones i dos homes passen la tarda davant les restes de Franco. Volen ser els últims a sortir i qui sap si ara tindrà sentit tornar-hi. Com al menjador de casa, passen gairebé dues hores de tertúlia sobre la tràgica notícia. Que si “Carmen Calvo és una covarda”, que si sort que no l’enterren a l’Almudena... “M’hauria molestat”, diu una d’elles, que murmura que a les xarxes socials es parla d’incinerar-lo i tirar les cendres pel Valle. “Oh, esclar, però com?”, li replica l’altra, que prefereix imaginar-se Franco enviant un record als que han tingut la idea d’exhumar-lo. “El millor seria que estigués amb el ditetaixí, fent la figa”.

Amb el pas dels minuts, els voltants de la tomba es converteixen en un espai de debat, amb diversos grups seduïts pels quatre veterans. El José María, que no deu arribar a la trentena, s’afegeix a la seva conversa un cop ha acabat tots els rituals. Primer resa en un banc i després petoneja la tomba del dictador. Se’l veu afectat i és el seu amic, el Mario, que es mostra més obert a parlar. “És innecessari i una qüestió de respecte als morts”, considera. Creu que tot plegat respon a la voluntat de polemitzar i, malgrat assegurar que no es posiciona ni en un bàndol ni a l’altre, es pregunta: “Per què a Santiago Carrillo el van enterrar amb honors d’estat si presumptament va participar a les Matances de Paracuellos?”

“Tots defensaven Espanya!”

El Benito, de Sant Sebastià però que ha freqüentat el Valle, ja avisa que ens trobarem al llarg de la tarda “trenta feixistes i quaranta rojos que s’hi pixaran a sobre”. Ell, en canvi, considera que no hi ha més culpables en una banda que a l’altra i reivindica que al Valle hi ha enterrats, junts, franquistes i republicans. “Tots defensaven Espanya, que és l’important!”, argumenta. La seva dona, la Francisca, barcelonina, va visitar el monument per primera vegada amb dotze anys i va assentint amb el cap, eclipsada per la passió que hi posa l’home. “Ja estava perdonat, ho han convertit en una realitat bruta i lletja”, acaba dient. Aleshores el Benito enceta conversa amb el Joan, de Dénia, que reconeix que “no es pot treure pit” de la dictadura, però tampoc s’hi posa d’esquena del tot. “Amb el que va fer Napoleó, i està enterrat amb tots els honors. Digue-li a un francès que el treus!”, continua el Benito. I passen dos turistes francesos, discrets, que veuen “estúpida” l’exhumació. Afortunadament, en un grup de quatre joves s’aprecia la veu discordant d’una noia que recorda els milers d’espanyols en cunetes.

A l’escena s’hi suma un monjo que guia els nens de l’escolania, als quals posa a ratlla. “No et distreguis”, li diu a un que observa un home que marxa plorós. Mentrestant, el pòquer de nostàlgics va a la seva. “Deixa’m, que ja us faig la foto”, diu la més espavilada a uns joves. Ara és una dona de seguretat qui prova d’aturar-la. “Amb ell no ens prohibien res. Estem en una dictadura! Deixeu-nos, si ja ens queda poc”. Són els últims “ Arriba! ”dels vestigis de Franco al Valle de los Caídos.