BarcelonaLa desaparició d’establiments barcelonins amb tradició continua: ahir va abaixar la persiana el restaurant Pitarra, després de casos semblants com el de la Galeria Joan Prats, el Colmado Quílez, la Filatèlia Monge, el Teatre Novedades i el Cinema Niza. L’anunci que el nou propietari reformarà el local i hi instal·larà un pub irlandès va aixecar polseguera, però el lloc on Serafí Soler va escriure algunes de les seves obres no va comptar amb el favor de l’Ajuntament de Barcelona que, tot i que va arribar a considerar-ho, no el va protegir. No el van catalogar ni el consistori socialista ni el convergent, ni tampoc va ser inclòs en la llista d’establiments emblemàtics que l’Ajuntament va elaborar l’any 2014.
Per al director del TNC, Xavier Albertí, que va dedicar al Pitarra un dels cicles patrimonials del teatre, el restaurant hauria hagut de ser “un espai prioritari a preservar” com a lloc testimonial del “naixement del catalanisme polític” i perquè la rebotiga va ser “un gran cenacle ideològic de la Barcelona del segle XIX”. L’Ateneu s’ha quedat tota la documentació bibliogràfica que hi havia al Pitarra i una part de l’arxiu pictòric, i els tècnics del MUHBA van contactar amb els propietaris per avaluar què hi havia de valor en el que queda i protegir-ho. L’Ajuntament també seguirà les obres que hi faci el nou propietari i fonts dels consistori insisteixen que s’haurà de respectar la llicència de restaurant.
A la rebotiga del Pitarra s’hi van fer les primeres tertúlies literàries de Barcelona durant la Renaixença, amb Valentí Almirall, Anselm Clavé i Conrad Roure entre els habituals; també s’hi va editar el setmanari satíric L’Esquella de la Torratxa. Les parets no tenen valor arquitectònic però el record d’aquestes activitats, ¿es pot considerar patrimoni immaterial? Ara per ara, la categoria de memòria històrica dins els paràmetres de catalogació de l’Ajuntament de Barcelona està vinculada al valor d’un immoble. En canvi, els comuns treballen per estendre-la als elements intangibles: una de les accions que proposen a la Declaració del 29 de setembre de 2015 sobre la protecció del patrimoni, recollida al Llibre blanc del patrimoni de Barcelona, és “repensar” el catàleg patrimonial des de l’òptica del segle XXI incloent-hi el “teixit comercial, caràcters urbans i béns intangibles (memòria històrica, simbologia i altres usos)”. També han elaborat un cens de conflictes patrimonials. Segons el Llibre blanc, cal “cosir ferides i estabilitzar l’escenari urbà”, i la col·laboració ciutadana és indispensable, en la mesura que la preservació del patrimoni significa garantir la qualitat de vida de la ciutadania. De fet, les accions proposades a la Declaració del 29 de setembre de 2015 sobre la protecció del patrimoni formen part d’un projecte global per resoldre la necessitat “ineludible” de canviar “el model urbanístic i la política de protecció del patrimoni”.
Les directrius de la Unesco
La Unesco va celebrar el 2003 a París la Convenció per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial, però, com diu l’arquitecte i membre de l’Eix d’Urbanisme de Barcelona en Comú Jaume Artigues, “a Catalunya no s’ha implementat”. Segons l’antropòloga de l’Institut de Ciències del Patrimoni del CSIC Cristina Sánchez Carretero, aquesta visió expandida del patrimoni amplia l’horitzó de com es cataloga i es gestiona: “M’interessa molt el fet del patrimoni en el sentit d’allò que determinats grups consideren valuós i que és considerat part d’un nosaltres, més enllà d’un patrimoni individual”, afirma. “L’etiqueta de patrimoni immaterial s’allunya del que és històric -afegeix- perquè no busca una autenticitat, sinó que fa servir el model de patrimoni natural: no vol protegir de manera exacta una pràctica sinó la forma de vida que fa que perduri”. En el cas de l’estudi i la catalogació, explica que no només la farien experts sinó que es desenvoluparien dins de “comunitats d’aprenentatge” que inclourien totes aquelles persones que hi podrien fer aportacions. En el cas del Pitarra, més que de patrimoni immaterial parla de preservar “la memòria del lloc”, que passaria, per exemple, per prolongar-la a través de nous usos relacionats amb els històrics i que també podrien ser autogestionats.
La llei del patrimoni immaterial espanyola es va aprovar el 2015, i a Catalunya el 23 de gener de l’any passat es va aprovar la memòria preliminar de l’avantprojecte de llei del patrimoni cultural immaterial català i de l’associacionisme cultural. La llei espanyola i el projecte de llei catalana beuen de la convenció de la Unesco i són molt semblants pel que fa als àmbits de protecció. La catalana inclourà “activitats productives, processos i tècniques; creences, festes, rituals i cerimònies; tradició oral, particularitats lingüístiques i formes de comunicació; representacions, escenificacions, jocs i esports tradicionals; manifestacions musicals i sonores; salut, alimentació, gastronomia, i formes de sociabilitat col·lectiva i d’organització social”. “Qualsevol cosa és susceptible de ser patrimoni, si hi ha un moviment social al darrere que reclama que forma part de la construcció del nosaltres”, explica Sánchez Carretero. “El patrimoni és dissonant en si mateix -afegeix-: el que és considerat patrimoni per a uns reflecteix que uns altres no ho han marcat com a patrimonial”.
Els estralls del neoliberalisme
La desaparició d’establiments històrics posa en qüestió el model de ciutat que ha de seguir Barcelona, que pateix la pressió dels operadors immobiliaris i corre el risc de perdre les seves senyes d’identitat. “A partir de l’any 2000, la política de l’Ajuntament i del país entra en un procés de neoliberalisme exacerbat i les polítiques patrimonials es dilueixen”, afirma Jaume Artigues, arquitecte i membre de l’Eix d’Urbanisme de Barcelona en Comú. “El catàleg es va actualitzar l’any 2000 però se n’ha de fer una nova actualització -afegeix-. Queda pendent l’estudi de tota la cultura racionalista dels anys 30 als 50, però no servirà de res si no es canvia l’orientació de la política de patrimoni”.
Però aquest canvi d’orientació en la política patrimonial no seria una feina gens fàcil: “Hi ha dos camins -explica Artigues-: el primer, que és molt complex, passa per modificar la llei del patrimoni cultural català del 1993, perquè tingui un rang superior al pla general, cosa que implicaria moltes protestes dels veïns; l’altre passa per la revisió del pla general, pendent des de fa molts anys, que afecta l’àrea metropolitana i políticament és molt complexa”.
Sis llocs antològics enyorats
Cinema Niza
Un cinema a canvi d’un centre cívic: els veïns de la Sagrada Família van acceptar que l’Ajuntament no comprés el cinema, que va ser enderrocat a finals de gener, a canvi d’un centre cívic a la zona. Està previst que l’Ateneu Sagrada Família estigui enllestit a finals d’any. També continuen les obres de la vintena de pisos que substitueixen el cinema, que va estar en funcionament entre el 1946 i el 2015. El promotor cedirà el pati de l’illa a l’Ajuntament.
Galeria Joan Prats
L’augment del lloguer va obligar la família De Muga a traslladar la seu de la seva galeria històrica, l’interior de la qual, de Josep Lluís Sert, no estava catalogat. L’empresària que els va succeir, Isabel de Pedro, no va poder obrir una finestra prevista en el projecte de Sert, però l’Ajuntament va autoritzar que la marca de roba Nautica alterés l’espai per instal·lar-hi una franquícia. Al soterrani hi queda un armari de l’antiga barreteria Prats, que sí que estava catalogat.
Teatre Novedades
L’Hotel Barcelona, de Francesc Mitjans, i el Teatre Novedades, de Miquel Ponsetí, van ser enderrocats l’any passat. El solar l’ocuparà un hotel de cinc estrelles i l’ampliació d’una franquícia. El Novedades va ser trencador per la seva funcionalitat i per l’estètica. Tant l’hotel com el teatre formaven part del catàleg de la Fundación Docomomo Ibérico i del Pla Nacional de Conservació del Patrimoni Cultural del SegleXX del ministeri de Cultura.
El Ingenio
L’Ajuntament va ajudar l’antiga propietària de la botiga, que es volia jubilar, entre els anys 2013 i el 2017, a trobar un nou propietari. La iniciativa dels empresaris d’El Rei de la Màgia va donar uns mesos més de vida a aquest establiment històric de capgrossos i gegants, però va acabar tancant al desembre. La pujada del lloguer i la negativa del nou propietari a negociar-lo li va donar el tret de gràcia. El continent està protegit com a establiment emblemàtic.
Musical Emporium
El final d’aquesta botiga de partitures centenària de la Rambla va ser molt trist: el propietari va vendre tots els mobles pocs dies abans d’abandonar el local, i el nou propietari, quan es va trobar amb la desfeta, va demanar que fos eliminada de la llista d’establiments emblemàtics. La venda es va produir el 2015 quan la protecció de Musical Emporium no estava definida. L’Ajuntament va obrir un expedient per recuperar els mobles, sense èxit.
Filatèlia Monge
Aureli Monge no va poder evitar el trasllat del seu negoci l’any 2014 tot i que estava ubicat en un edifici catalogat, el Palau Castell de Pons. Els mobles de la primera Filatèlia Monge eren modernistes, de l’antiga llenceria Jaumà i obra de l’ebenista Eugeni Calonge. La van sentenciar el canvi de propietat de l’edifici, la fi del contracte d’arrendament i el fet de no entrar a la llista d’establiments emblemàtics. Monge ara té el negoci en un entresol del carrer Boters.
