El Grup de Folk reviu a l’Arts Santa Mònica

Barcelona“Érem un grup de gent molt diversa, amb moltes sensibilitats diferents, però tots ens ho volíem passar bé”. Així, sense més transcendència, resumeix Josep Maria Camarasa, ideòleg del Grup de Folk, l’essència de l’efímer col·lectiu musical que, entre 1967 i 1968 va recollir la influència del folk anglosaxó adaptant temes al català i component-ne de nous imbuïts per l’esperit hippy de l’època. Després d’un celebrat retorn als escenaris al maig per reviure el mític concert celebrat a la Ciutadella el 1968, la commemoració del 50è aniversari del grup es tancarà del 29 de gener al 24 de març amb una “exposició sonora” a l’Arts Santa Mònica, Si mireu el vent d’on ve. La mostra ocuparà dos passadissos al segon pis del centre i girarà al voltant de 12 temes emblemàtics del Grup de Folk.

“Hem triat 12 cançons que la gent recordarà, tant pròpies com versions de Dylan, Peter, Paul & Mary i d’altres”, explicava fa unes setmanes Lluís Gendrau, director del grup Enderrock, que produeix l’exposició amb suport del departament de Cultura. La mostra, que inclourà molta documentació gràfica, està dissenyada pel membre del Grup de Folk Jordi Batiste, que en vida de la banda ja s’encarregava del disseny dels discos i de la imatge gràfica del col·lectiu. “Jo feia entremaliadures com pintar de colors psicodèlics els instruments, i també tocava el baix”, recorda. L’esperit lúdic presidia les actuacions de la banda “molt política i amb consciència social” però que, segons Batiste, convocava molt de públic “perquè connectava amb una generació amb ganes de gresca que no s’identificava tant amb la Nova Cançó dels Setze Jutges”. I remata: “En aquella època divertir-se era subversiu”.

Tot i l’aparell nostàlgic que envolta tot el que té a veure amb el Grup de Folk, Camarasa i Batiste no miren al passat amb melancolia. “Mal que ens pesi vam ser innovadors en moltes coses i vam obrir el camí al Canet Rock, però vam fer bé de parar després del festival, perquè així ens vam estalviar el declivi”, diu Batiste. “El més coherent que va fer el Grup de Folk va ser dissoldre’s”, afegeix Camarasa. El seu company Oriol Tramvia reivindica el llegat artístic de la banda, sobretot el fet de “posar en marxa una sèrie de cançons que han perviscut en la memòria de la gent sense ni tan sols saber qui n’eren els intèrprets”. Això ho demostra l’anècdota de Jaume Arnella viatjant en tren amb uns nois joves que volien ensenyar-li “com es tocava correctament” una cançó que ell havia compost.

La història del Grup de Folk està plena d’anècdotes: “Molts cops ens havíem de dividir per tocar en dos festivals el mateix cap de setmana”, recorda Camarasa, que s’encarregava de cobrar els diners de l’actuació i repartir-los en parts idèntiques a tots els músics. “Autèntiques fortunes!”, comenta amb sorna. “Recordo que durant uns quants anys li vaig quedar a deure 83 pessetes a Maria del Mar Bonet”.