El Grec més crític i audaç per a un món en crisi

BarcelonaEls inferns i les crisis, particulars o col·lectius, s’escolen d’una manera o altra en la majoria d’obres que el festival Grec estrena aquesta setmana. Les companyies que actuaran a partir d’avui opten per fer-se moltes preguntes i encaren, amb un cert esperit de risc i fórmules híbrides i multimèdia, temàtiques tan complexes com la llibertat, la immigració, l’exhumació dels morts de la Guerra Civil i de la guerra del narcotràfic a Mèxic, els paradisos imaginats i les parts més fosques d’un mateix.

‘Birdie’

Milers d’ocells volant: els dos miratges de la immigració

El 20 d’octubre del 2014, José Palazón va captar amb la seva càmera homes en bermudes, polos impol·luts i cares relaxades jugant a golf. Darrere hi havia una tanca enorme amb persones desesperades que intentaven saltar-la. La imatge forma part de Birdie, que es podrà veure a la sala Hiroshima del 6 al 8 de juliol. A l’espectacle, l’Agrupación Señor Serrano, que l’any passat es va endur el Lleó de Plata de la Biennal de Venècia, hi aboca moltes preguntes.

“Mentre preparàvem aquest projecte ens va esclatar a la cara la crisi dels refugiats. Ens vam qüestionar molt si estàvem legitimats per parlar-ne i com n’havíem de parlar”, assegura Àlex Serrano, director i fundador de l’Agrupación Señor Serrano. Van optar per reflexionar sobre la immigració sense fer servir la realitat. Els protagonistes són els estols d’ocells, i dalt l’escenari apareixen 2.000 animals en miniatura, maquetes, pantalles i càmeres de vídeo que relaten les migracions. També hi ha un cert paral·lelisme amb Els ocells de Hitchcock. Serrano convida el públic a imaginar la pel·lícula sense els ocells, només amb les cares aterrides davant d’un perill inexistent. Amb tot plegat, vol fer arribar a l’espectador dos miratges. D’una banda, el que empeny una persona a fugir. De l’altra, el que l’atreu de l’altra banda de la tanca.

‘Y los huesos hablaron’

Poesia i un arqueòleg forense per exhumar les fosses comunes

Y los huesos hablaron comença fora de l’espai escènic i a mesura que avança l’obra van apareixent els ossos exhumats. Són ossos reals (d’animals, no de persones) i encara desprenen certa olor. Els ossos són obstinats, triguen a desaparèixer. Són molts els que encara busquen els dels familiars que van desaparèixer durant la Guerra Civil. A Mèxic, els morts són molt més recents, víctimes de la guerra del narcotràfic. Y los huesos hablaron, de la Societat Doctor Alonso i Teatro de Babel, és “un espectacle polític” que es podrà veure al Museu d’Arqueologia de Catalunya del 6 al 9 de juliol. “Encara hi ha dues Espanyes, dues veus i molt d’odi. A l’Argentina i a Xile han sigut molt més valents i han fet un procés més net amb els seus morts -assegura el dramaturg Tomàs Aragay-. A Espanya no s’ha fet; és el segon país amb més morts a les cunetes després de Cambodja. Aquest espectacle vol que l’espectador en sigui conscient”. A l’obra, quatre actors es dediquen a exhumar paraules com vergonya o estat. Els ossos parlen en vers. Dalt de l’escenari també irromp René Pacheco, un arqueòleg forense que des de fa anys treballa en l’exhumació de fosses comunes i que pertany a l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica. “Trenca tota la poètica i ofereix un bany de realitat, amb dades sobre les fosses comunes. Parla de casos concrets i de la seva experiència personal”, diu Aragay. L’espectacle també viatjarà a Mèxic.

‘Oficina per a una vida postidèntica’

La falsa llibertat d’un grup internacional d’oficinistes

“Ens creiem lliures però en realitat estem tenallats”, diu Marc Rosich, autor amb Tilman Rammstedt d’ Oficina per a una vida postidèntica. Una especulació sobre la llibertat, que es podrà veure al Mercat de les Flors avui i demà. Els protagonistes són un grup d’oficinistes d’una corporació transnacional amb unes regles de funcionament peculiars. “Barregem actors i músics de diferents nacionalitats per parlar de la pèrdua de llibertat i d’identitat”, diu Rosich. L’obra, dirigida per Matthias Rebstock, s’ha fet amb l’aliança del Grec, la Neuköllner Oper de Berlín i l’Òpera de Butxaca i Nova Creació. Amb la música de Beethoven i les adaptacions de Raquel García-Tomás, actors, músics i una mezzosoprano interpreten aquests oficinistes que s’esforcen a tirar endavant els seus projectes. A l’escenari també es projecten vídeos amb textos de Byung-Chul Han, Theodor Adorno i André Breton, entre d’altres.

‘El cor de les tenebres’

Submergir-se en les parts més fosques de l’home

La proposta de Teatro de los Sentidos és força íntima: sis actors interpel·len 26 espectadors. La companyia rellegeix El cor de les tenebres de Joseph Conrad i convida el públic a “jugar” i a submergir-se en les parts més fosques de la seva pròpia personalitat. “Per trobar alguna cosa, primer ens hem de perdre. El que no es perd mai no es troba”, assegura el director, Enrique Vargas. Conrad no és l’únic inspirador d’aquesta obra que es pot veure al Polvorí des d’avui i fins a l’11 de juliol; el text també beu de la Banalització del mal de Hannah Arendt.

‘Eden Club’

Ballarins de diferents edats exorcitzen els seus dimonis

A la sala Apolo és on es podrà veure demà i dijous Eden Club, una proposta dirigida per Inés Boza i SenzaTemPo i amb música de Guilia Valle. Eden Club és una acadèmia de ball que a la nit es transforma, i on músics i ballarins aboquen tot tipus de passions. Boza assegura que ha intentat defugir l’actualitat per centrar-se en els dimonis interns: “Hi ha ferides que ens persegueixen des la infància”, diu. La ballarina també barreja ballarins i músics de diferents generacions. “Últimament només s’aposta per ballarins joves com si el més important fos saltar”, assegura.

‘L’empestat’

La perversió de ‘La tempesta’ de Shakespeare

“He fet una perversió de La tempesta de Shakespeare”, diu Jordi Oriol, que escriu i interpreta amb Carles Pedregosa L’empestat. Dirigida per Xavier Albertí, es podrà veure a LaSeca Espai Brossa del 7 al 24 de juliol, i és una lectura molt personal de l’obra de Shakespeare. Comença en el moment que Pròsper i Miranda abandonen l’illa i Calibà, l’home salvatge, i Ariel, l’esperit empresonat en una soca de pi, recuperen la llibertat. “Els han alliberat però també han pres consciència que viuen aïllats”, diu Oriol. Calibà ha après a parlar i Ariel només vol complaure. A L’empestat l’acompanyen una pluja constant i la Sonata núm. 17 de Beethoven, rebatejada amb el nom de La tempesta perquè el compositor obligava els músics a llegir l’obra de Shakespere abans de tocar.