El Grec furga en les fronteres de la identitat

BarcelonaFa gairebé 30 anys que la companyia Motus aspira a aconseguir una societat diversa i tolerant a través del teatre. Després de tres dècades fent-se un forat per escenaris d’arreu del món, la formació italiana -encapçalada per Enrico Casagrande i Daniela Nicolò- ha situat les seves propostes al capdavant de l’avantguarda teatral europea, però encara veu a l’horitzó un llarg camí per arribar fins a aquell anhel primigeni. El festival Grec ha acompanyat Motus mentre explorava l’adolescència (el 2009, amb X(ICS) Racconti Crudeli della Giovinezza ), transportava Antígona a la contemporaneïtat (amb Alexis, el 2012) i reflexionava sobre la identitat sexual (el 2016, amb MDLSX ). Aquest any la companyia s’endinsa en un territori fins ara desconegut: el del dret al desarrelament i a percebre la identitat no com un tòtem marcat per la procedència geogràfica, sinó com un mosaic que es nodreix de tots els llocs on s’ha viscut. Ho fan amb Panorama,que s’estrena aquest dimecres i es pot veure fins divendres a la Sala Hiroshima.

L’espurna que va encendre els motors de Panorama va ser una trobada entre els directors del muntatge, Casagrande i Nicolò, amb actors del Teatre La MaMa de l’East Village de Nova York. “Vam conèixer gent d’arreu del món que ens van convidar a treballar amb les seves biografies”, explica Nicolò. Aprofitant l’estada als Estats Units, els directors van enregistrar entrevistes als intèrprets. “Els vam preguntar què volia dir per a ells ser estrangers, què significa ser artistes i a què o a quin lloc pertanyen”, diu Casagrande. Les respostes es van convertir en el material de l’espectacle, que fusiona les vides dels protagonistes fins a crear una única biografia a la qual tots els actors posen veu. “Hem creuat experiències. L’espectador es troba, per exemple, que una noia d’Istanbul parla d’ella com si vingués de la Xina, perquè adopta la vivència d’una altra actriu”, diu Nicolò. Amb aquest recurs la companyia deconstrueix les identitats per transmetre la idea que “tots nosaltres som els altres”.

Ni els actors que surten a escena ni els protagonistes de les entrevistes originals -que es projecten en una gran pantalla- han tingut un camí fàcil abans d’arribar als EUA. Tot i això, Panorama explora la identitat des d’un to positiu. “Queixar-nos seria l’opció fàcil -subratlla Nicolò-. A l’obra hi ha humor i, fins i tot, moments irònics”. Amb una escenografia d’aparença austera que inclou sis càmeres, una pantalla, dues taules i un micròfon, el muntatge transita entre els relats dels personatges per expressar els dubtes i les contradiccions que envolten la idea d’una identitat estàtica. “Volem crear la idea d’una societat on la migració és una condició existencial -afirma Casagrande-. Els humans hem d’estar en moviment constant”.