S'exposen 'Els 156 gravats' de Picasso, una "pel·lícula de la seva vida"

BarcelonaEl Museu Picasso de Barcelona exposa des d'aquest dijous i fins al 4 de setembre l'exhibició 'Els 156 gravats', que pot llegir-se "com una pel·lícula de la seva vida", ja que reflecteix l'univers de l'artista malagueny en totes les seves vessants i amb una enorme habilitat en la tècnica del gravat, ha explicat la comissària, Claustre Rafart.

L'exposició té un gran valor perquè ensenya els últims gravats de Pablo Picasso amb un "lluïment tècnic impressionant", ja que l'artista els va fer sobre la planxa directament amb una gran varietat de tècniques –amb l'aiguafort com a dominan–, fet que "exalça totalment la seva faceta com a geni creatiu", ha dit.

Des del punt de vista temàtic, hi ha la presència de les grans obsessions de Picasso: dones despullades que s'ensenyen de manera exhibicionista; el pintor i la model; els seus avantpassats; ell mateix en autoretrats; els seus contemporanis; les seves dones, amagades; prostitutes; el seu pare, i obres seves com 'Les senyoretes d'Avinyó'.

El nu femení

Els gravats també recorren un univers de referents importants per al pintor, com Rembrandt, Francisco de Goya, Eugène Delacroix, Édouard Manet i, sobretot, Edgar Degas –que apareix en 38 escenes–, així com referències literàries, per exemple a 'La Celestina', de Fernando de Rojas, o a 'La Maison Teller', de Guy de Maupaussant ho fa a través de recreacions, deconstruccions i personatges amagats, com alcavotes i bordells plens de prostitutes. El nu femení és protagonista. "El conjunt és tot un món eròtic en què el voyeurisme és a flor de pell", segons el Museu Picasso. "Les 156 peces són un una tragicomèdia final, rica i complexa en què l'artista reflexiona sobre l'amor, la vida i l'art".

Feta entre octubre del 1968 i març del 1972, l'edició de la sèrie és de la Galerie Louise Leiris de París, on el conjunt es va exposar per primera vegada el 1973, i el 1980 va passar a formar part dels fons del museu barceloní gràcies a la donació dels seus hereus. Aquesta donació va motivar una mostra el 1980, i des d'aleshores la sèrie no ha tornat a exposar-se de manera conjunta, sinó que ha sortit a peces amb motiu d'altres exposicions, però la lectura en conjunt és ara la que ofereix aquesta mirada "com de pel·lícula de la seva vida".

Tot i que tenia originalment 156 gravats, la sèrie exposada en té 155 en total, perquè del gravat número 7 no es va fer edició, es va perdre la planxa i només se'n conserven tres mostres al món, una d'aquestes al Museu Picasso de París.

'Work in progress'

La mostra segueix l'ordre cronològic, i conté estampes, proves d'impressor i proves d'artista –que sorprenen l'espectador amb una espècie de 'work in progress' perquè a vegades només es modifiquen detalls i altres vegades canvia el dibuix–.

Picasso va treballar aquesta sèrie a casa seva, a Notre-Dame-de-Vie, a Mougins, cap al final de la seva vida, que és quan va tornar al gravat en metall, i van ser els germans impressors Aldo i Piero Crommelynck amb els quals va treballar aquesta obra, i que, precisament, són els protagonistes del primer gravat de la sèrie.