Una gran Laia Marull en una esplèndida direcció de Julio Manrique

Brutal. El que fa Laia Marull a Love, love, love és brutal. Ja sigui camuflada sota perruques o a cara descoberta. Ho és en el marc de quatre interpretacions de les que es recorden. Laia Marull és Sandra, universitària d’Oxford els il·lusionants anys 60 que es gronxa entre cubates i porros tot parlant pels colzes sobre que tot és possible i enrotllant-se amb el desmanegat hippie del Kenneth (excel·lent David Selvas). Uns quants anys després és la dona del Kenneth, amb qui forma una estressada parella d’èxit professional amb poc temps per al fill i la filla i menys encara per alimentar la relació de parella. I és, finalment, una suggestiva dona gran de cabells blancs que no ha deixat ni la beguda ni la impertinència perquè al 2011 ja només li queda beure i assumir que el món no canvia com havíem desitjat.

No sé si quedar-me amb la Sandra de 19 anys, amb la de 50 o amb la de 70. David Selvas és ple de maduresa i seguretat, de sinceritat en un del seus millors papers. Magnífic a la discussió amb Sandra que ens recorda la de Martha i George a Qui té por de Virginia Woolf? A la mateixa altura estan Clara de Ramon i Marc Bosch, que encarna un personatge que sense parlar gaire té una gran presència a l’obra. I tots ells brillen en una modèlica direcció del millor Julio Manrique sobre una fluida traducció de Cristina Genebat.

L’obra del britànic Mike Bartlett té un rerefons social que sobretot es fa evident al tercer acte, quan planteja problemes com la manca d’habitatge per a la gent jove (i la no tan jove) o la futilitat d’una bona preparació professional en un mercat laboral depauperat. Però en realitat parla, com tantes obres de la dramatúrgia anglosaxona, dels conflictes de parella, de les confrontacions amb els fills i que és més fàcil reproduir esquemes que no pas canviar escenaris. Potser per això Bartlett aposta per un final amable. 

Love, love, love serà un dels èxits de la temporada i, com em deia Jordi Galceran -el nostre autor més estrenat-, resulta incongruent que se li limiti l’exhibició. Sobretot perquè la substituirà la reposició de l’èxit de l’any passat, Amèrica, curiosament dirigida també per Manrique. Curiosa forma de programar.