La gran estafa americana

Vet aquí les tribulacions d'un crític de cinema que dedica massa temps a pensar en pel·lícules: si El lobo de Wall Street, tot i ser boníssima, mereix només quatre estrelles perquè no arriba al punt d'ebullició de geni d' Un dels nostres del mateix Martin Scorsese, quantes n'hi han de caure a La gran estafa americana, que en molts sentits s'apropia de l'estil de Scorsese en aquest tipus de pel·lícules, però amb menys talent i menys grapa?

D'acord, fer pujar La gran estafa americana al ringamb aquestes obres mestres és cruel i, potser, una mica injust. No comparteixen, ni en pintura, el mateix pes. Però David O. Russell s'ho ha buscat ell solet. L'ús de les veus en off i de les cançons que escull, l'alternança de punts de vista, la reconstrucció d'una època, la creació de l'espai cinematogràfic amb diferents plànols en moviment, el muntatge veloç i obsessiu... tot això és deutor de la cal·ligrafia que inventava Un dels nostres. Així que l'exercici d'estil és notable, com si fos el treball d'un alumne aplicat. Però si no arriba a l'excel·lent és perquè li falta aquell rampell de bogeria i risc que fa que els films de Scorsese enlluernin fins i tot quan s'autocopia. Ara bé, si no volem ser tan sàdics i emmirallem La gran estafa americana en altres referents (pel·lícules d'entreteniment sobre estafadors, com ara El cop ), llavors en surt més ben parada: és bon cinema clàssic d'evasió (que això tampoc és fàcil d'aconseguir), prou divertit, competent, vistós i ben interpretat (tot i els excessos de Cristian Mortadel·lo Bale) per endur-se estatuetes i agradar a un públic més ampli que el de... Scorsese.