Gràcies, Rubén Blades, per una nit inoblidable
El cantant panameny ofereix un concert històric al Poble Espanyol, amb un repertori pensat com un homenatge a la salsa
BarcelonaTres mil persones van viure dimecres un concert històric al Poble Espanyol. Ja ho era abans de començar, perquè es tractava d'una de les actuacions de la gira amb què Rubén Blades s'acomiada de la salsa en directe. També ho estava sent a mesura que avançava, i per diverses raons: pel repertori triat, amb composicions de totes les èpoques salseres; per la interpretació, tant la d'ell com la de la formidable orquestra de Roberto Delgado, tretze músics compromesos a l'hora d'honorar unes de les pàgines més rellevants de la música popular, i també per l'actitud de Blades, comunicatiu, divertit, sentimental quan calia, generós i emotiu recordant els companys que l'han acompanyat durant més de quaranta anys i en tot moment disposat a fer passar una estona inoblidable al públic.
Entre la primera cançó, 'Pablo Pueblo', i l'última, 'Patria', van passar gairebé tres hores, i només les estrictes normes que impedeixen fer música en directe a l'aire lliure més enllà de mitjanit al districte de Sants-Montjuïc van impedir que el concert fos més llarg. De fet, Blades va haver de marxar de l'escenari quan segurament encara li quedaven un parell o tres de temes a la butxaca. Tot plegat van ser una vintena de cançons, amb absències clamoroses com 'Plástico', 'Buscando América', 'Juan Pachanga' o 'Despariciones', però així i tot l'actuació va ser irrefutable, d'una magnitud que només s'experimenta molt de tant en tant.
En aquesta gira Blades està convertint el seu comiat de la salsa en una cosa més profunda. Està celebrant un rèquiem per una manera d'entendre no només la salsa, sinó la música. Però és un rèquiem joiós, alegre, ballable, la celebració de la música popular concebuda com un relat històric, biogràfic i polític carregat de present. En un concert ple de cançons amb més de trenta anys, no hi va haver ni una concessió a la nostàlgia, potser una mica a la melancolia que provoca l'absència de tants companys de viatge, que va recordar cantant 'Todos vuelven' mentre la pantalla de vídeo oferia imatges de Tito Puente, Celia Cruz, Héctor Lavoe, Gabriel García Márquez, Paco de Lucía... Però és que fins i tot en aquest rèquiem explícit la música comunicava alegria i, sobretot, convidava a ballar. Recordem els morts sense tristesa, és la lliçó de les músiques populars. Així haurien de sonar els 'in memoriam' de les gales d'entrega de premis.
No hi havia lloc per a la nostàlgia perquè material com 'Pedro Navaja', 'Amor y control', 'Decisiones', 'Buscando guayaba' o 'Ligia Elena' tenen el poder de les obres immortals que transcendeixen l'època en què van ser escrites. És una percepció que va més enllà de detalls anecdòtics com improvisar un vers a 'Pedro Navaja' responent al cor que diu “sorpresas te da la vida” (“Si no, pregunten a la Federación de Fútbol”, va afegir) o de cantar 'María Lionza', la meravella dedicada a Veneçuela que va incloure al disc 'Siembra' (1978), i emfatitzar la paraula final dels versos “cuida el destino de los latinos. / Vivir unidos y en libertad”.
Sense treva
Blades va començar la nit amb 'Pablo Pueblo', 'Las calles' (“Per què deu ser que als barris durs els posen nom de sants?”) i 'Decisiones', tres cançons de tres etapes diferents: la de l'efervescència creativa al costat de Willie Colón a la discogràfica Fania, la dels 'Cantares del subdesarrollo' i la del Blades amb els Seis del Solar. Aquí els arranjaments de Delgado sacrificaven empenta per construir un tempo més pausat, com si Blades, de 69 anys, no volgués forçar la màquina. Però a poc a poc va quedar clar que no hi hauria cap mena de treva, i que si calia alliberar la salsa més brava seria fins a les últimes conseqüències, com va passar a la tremenda descàrrega final de 'Paula C.'.
La feina del timbaler Carlos Pérez-Bidó a 'Buscando guayaba', les escomeses dels tres trombonistes a 'Te están buscando', la brillantor del trompetista Wichy López a 'Ligia Elena' i en general el rendiment de l'orquestra va ser més que espectacular. Algunes vegades va portar peces com l''Arallue' que Blades va fer per a Ray Barretto al terreny de la 'big band' llatina, seguint el guió del disc 'Salsa big band' (2017). D'altres, responent al color emocional del Blades bolerista a 'Sin tu cariño' i intensificant el caliu de 'Vino añejo', en què el cantant panameny va enlairar amb emoció versos com “Ya no me duele el pasado / ni lamento lo perdido. / No me importa hacerme viejo, si me hago viejo contigo”. I quan Blades, pletòric de veu, va decidir homenatjar Héctor Lavoe interpretant 'El cantante', Delgado i els seus músics van saber estar a l'altura de la història, sobretot en el pregó del 'montuno', que Blades va aprofitar per glosar la figura del cantant de cantants: “Héctor Lavoe sigue vivo!”.
En un repertori ple de clàssics imprescindibles i de crides contra el racisme ('Caína') i a favor de l'orgull de sentir-se llatí ('Patria' i la part final de 'Pedro Navaja'), també hi va haver espai per a repesques com 'El pasado no perdona', de la banda sonora de 'Last fight', que l'orquestra va tocar amb l'arranjament original de Willie Colón, i 'Maestra vida', una de les composicions de l'òpera salsera homònima. Era una manera de demostrar l'inesgotable fons d'armari d'un autor que deixa la salsa honorant el seu llegat. Gràcies, Rubén Blades, per aquesta història inoblidable.
