'Gracias a Dios': François Ozon celebra la paraula dels supervivents d'abusos a l'Església

BarcelonaDirecció: François Ozon. Guió: François Ozon. 137 min. França (2019). Amb Melvil Poupaud, Denis Ménochet i Swann Arlaud.

El pla de la figura del cardenal Philippe Barbarin beneint la ciutat de Lió als seus peus que obre 'Gracias a Dios' resumeix en una sola imatge el pes de l'Església catòlica en aquest municipi francès. El passat mes de març un tribunal va condemnar Barbarin per l'encobriment dels abusos sexuals comesos per Bernard Preynat, un capellà de la seva diòcesi. A 'Gracias a Dios', François Ozon reconstrueix des de la ficció el procés mitjançant el qual els supervivents d'aquests crims, ara ja adults, van fer públics els fets enmig d'un silenci episcopal que dominava la majoria de centres de poder. Com 'Spotlight', 'Gracias a Dios' denuncia la pedofília a l'Església com una violència exercida per uns homes en concret però ocultada per tota la jerarquia sacerdotal. També aquí ens situem en una ciutat de gran tradició catòlica com a mostra representativa d'un patró de funcionament sistemàtic. Tanmateix, en el film d'Ozon els protagonistes no són ni els periodistes ni els eclesiàstics, sinó els supervivents i la seva lluita.

Resulta tota una declaració d'intencions que la primera part la protagonitzi el personatge d'Alexandre (Melvin Poupaud), catòlic practicant que entén la seva denúncia com una manera de canviar l'Església des de dins i no pas com un atac a la institució religiosa. El seu segment també deixa clar que aquesta és una pel·lícula construïda a partir de la paraula. Els correus electrònics que Alexandre envia a Barbarin, on detalla els abusos, tenen el to d'intimitat i d'alliberació propis de la confessió d'un creient; els mots de resposta del cardenal es desvelen com a mera retòrica burocràtica d'autoprotecció. Alexandre passa el relleu a dos altres supervivents, el combatiu François (Denis Ménochet) i el vulnerable Emmanuel (Swann Arlaud), amb qui Ozon enriqueix aquest perfil col·lectiu i divers de les víctimes d'abusos. Alhora, el director adapta el registre dramàtic de cada episodi al personatge que condueix la narració.

'Gracias a Dios' també comparteix amb 'Spotlight' una contundència en la denúncia que no recorre en cap cas al sensacionalisme cruent ni a l'èpica fàcil. De fet, la sobrietat realista del film sembla distanciar-se del gust habitual del director de 'La piscina' i 'Frantz' per la ironia, la fantasia fabuladora i el transformisme identitari. Però 'Gracias a Dios' també manté la perspectiva 'queer' típica d'Ozon en la manera com subverteix el concepte tradicional d'heroi. Al cap i a la fi, ens trobem davant la reivindicació d'una idea alternativa de masculinitat en què la lluita contra la injustícia es du a terme a partir de la paraula, la consciència de la pròpia fragilitat i el suport mutu.