Goya tenyeix de negre la tragèdia d’‘Il trovatore’

BarcelonaEls gravats de la sèrie Els desastres de la guerra de Goya presideixen la posada en escena de l’òpera Il trovatore de Verdi que es representarà al Liceu des de dilluns fins al 29 de juliol. “Tota l’escenografia és un gran llenç de Goya”, diu Joan Anton Rechi, director d’escena d’una producció que inicialment havia de ser una reposició i que ha acabat sent un muntatge nou. “Vam agafar elements de la producció del 2009 per capgirar-la”, recorda Rechi. N’aprofiten peces de vestuari i la caixa escènica de fusta, però “l’enfocament és totalment diferent” i a més hi incorporen un personatge, el mateix Francisco de Goya interpretat per l’actor Carles Canut. “En algunes escenes hi participa de forma activa, però sense cantar. No hem fet modificacions en el llibret”, explica Rechi, que quan va imaginar la posada en escena va pensar “què passaria si Goya fos un espectador excepcional d’aquesta història, si fos el trobador que amb els seus pinzells anés desgranant aquesta tragèdia d’amor, venjança, guerra i mort”.

La clau d’aquesta producció està precisament en el llibret, o en el que el llibret deixa fora de camp. Il trovatore és una història rocambolesca d’amors impossibles i malediccions, un drama de capa i espasa ambientat al segle XV durant la revolta de Jaume d’Urgell contra Ferran d’Antequera. És a dir, just després del Compromís de Casp. “A l’obra no hi ha escenes de guerra, però el conflicte hi és i em semblava que si mostrava el context bèl·lic tot tenia més sentit. Hem intentat que es vegin coses que s’expliquen però que no es veuen”, diu el director d’escena. I com que una part de l’òpera transcorre a Saragossa, Rechi va pensar en Els desastres de la guerra de Goya, la qual cosa el va dur a traslladar l’acció a la Guerra del Francès, si més no pel que fa a la imatge.

"Goya ens ho posa molt fàcil"

“ Il trovatore és una història que si l’acostes molt en el temps no funciona”, adverteix Rechi, que per bastir la posada en escena compta amb la figurinista Mercè Paloma, que ha treballat sovint al Liceu i que té dos premis Gaudí al millor vestuari (per Pa negre i Stella Cadente ), i el videocreador Sergio García, responsable del tractament escènic de les pintures de Goya. “Però ens estalviem efectes i floritures perquè les obres són prou potents. Goya ens ho posa molt fàcil”, diu García. A més d’ Els desastres de la guerra, que es projecten en uns tuls verticals, també es fan servir peces de Les pintures negres per als fons escènics. “Jugant amb els tuls aconseguim l’efecte d’una gran pantalla, i en algun moment és com si els gravats prenguessin vida”, explica Rechi.

En aquesta escenografia treballarà en nou funcions un repartiment doble amb els barítons Artur Ruciński i George Petean (Comte de Luna), les sopranos Kristin Lewis i Tamara Wilson (Leonora), els tenors Marco Berti i Piero Pretti (Manrico) i les mezzos Marianne Cornetti i Larisa Kostyuk (Azucena). La direcció musical és de Daniele Callegari, que torna al Liceu quatre anys després de dirigir-hi Madama Butterfly.