Clara Segura: “El Goya és un reconeixement fora de Catalunya, però la Creu de Sant Jordi em va impactar molt”

Sant Just Desvern50 dies en la vida d’una dona de 50 anys, l’actriu Clara Segura (Sant Just Desvern, 1974). El 23 de desembre és distingida amb la Creu de Sant Jordi; el 15 de gener obté el premi Cygnus, a la universitat d’Alcalá de Henares; el 18 de gener no pot recollir el Gaudí a millor actriu de repartiment perquè és al teatre amb Tots ocells; el 25 de gener li donen el premi Feroz, però tampoc pot ser a la gala de Pontevedra pel mateix motiu, i el 8 de febrer, dissabte, entre una funció de teatre a Vic divendres i una altra diumenge a Balaguer, sí que va a Granada per aixecar el seu primer Goya. Després del tsunami d’emocions, la conversa.

En l'últim mes i mig, la Creu de Sant Jordi, un Gaudí, un Feroz, un Cygnus i un Goya. Què significa això per a tu?

— A veure: el Goya, el Feroz, el Gaudí i el Cygnus són per una feina concreta, per El 47, però amb la Creu de Sant Jordi sí que vaig fer una mena de recapitulació vital. També està bé que una cosa tan bonica com la Creu de Sant Jordi et faci parar: ostres, en tinc 50, he arribat fins aquí, vinc d’on vinc, d’una família que no eren actors. Vaig tenir la necessitat d’agrair a la gent que estimo que el reconeixement era gràcies al seu suport emocional. Et fa molt respecte aquest premi, però és molt bonic quan veus que el comparteixes amb persones amb feines més anònimes, no tan exposades com la meva, que han fet tasques brillantíssimes per la cultura, la ciència o l’esport del nostre país.

Si et demano que aquests últims premis me’ls situïs per ordre d’importància, com ho faries?

— Home, jo et diria que la Creu de Sant Jordi em va impactar molt. I després posaria el Goya, no per desmerèixer el Gaudí, però el Gaudí ja el tenia. El Goya ha sigut més un reconeixement fora de Catalunya. Jo aquí em sento superbenvalorada i superbenestimada. He treballat més aquí, he treballat en la meva llengua i això ha tingut... anava a dir un preu, però no considero que sigui cap preu. Crec que és un valor.

Fes un exercici: imagina’t que tu no ets d’aquest món i veus les gales que feu la gent del cinema.

— Hi ha un punt que està molt bé; hem de vestir-nos de gala, com per rebre l’any nou, per casar-se, per a l’enterrament, perquè són actes importants. D’aquí a la canya física que necessites per aguantar aquestes gales... Des d’uns dies abans, ja estàs nerviosa, vestit, joies, maquillatge... Òbviament, qui tornem a tenir més pressió estètica som les dones i ens deixem portar per això. Malgrat que jo aquest any hagués volgut anar-hi amb pantalons, acabes jugant el joc. M’hauria encantat anar-hi amb xandall. Un xandall guai. Però ens deixem arrossegar. Són esgotadores. L’endemà em vaig trobar a l’avió amb l’Emma [Vilarasau], estàvem les dues rebentades i teníem bolo de teatre. No sé com el va fer ella, però jo estava...

En un dels seus últims articles a l’ARA, Mònica Planas parlava dels discursos dels premis Goya. Deia que cada vegada eren més emotius, més hiperventilats. Comparteixes aquesta sensació?

— Podria ser, no ho sé. Suposo que hi ha aquest corrent que ens contagiem els uns dels altres i les unes de les altres d’aprofitar per dir les coses que penses. Normalment la gent ho fa relacionat amb la pel·li i com que les pel·lis diuen coses, doncs jo a Creatura volia parlar d’algunes coses i a El 47 volia parlar d’algunes altres. Hi ha un punt que t’has de treure pressió. Jo vaig agrair que l’Acadèmia ens demanés que féssim un minut de discurs. Ja està, sintetitzem.

A vegades és el contingut i a vegades, l’emoció desbordada. Actors, actrius, que esteu tan acostumats a interpretar sentiments, sembla estrany que no tingueu més control emocional, allà dalt.

— Perquè no hi ha personatge, ets tu. T’estan donant el premi a tu i t’assalta l’emoció més instintiva, més pura. La gent salta, crida, es queda en blanc, tremola i, en un punt, jo també ho agraeixo. Som absolutament humans. Hem de desperfeccionar aquesta societat. La gent cau, la gent es mareja, com jo mateixa, que després del Goya em va agafar una pajarraca que me’n vaig haver d’anar corrents.

Quan te’l van donar?

— Després. És que tu surts de l’escenari sense respiració i ja comença un altre photocall i quinze entrevistes més.

O sigui, quan desapareixes de l’escenari després que et donin el premi, no tornes al teu lloc a platea?

— Si us hi fixeu, tardem molt a tornar, perquè fas una entrevista, un photocall bèstia i una bateria de periodistes, ara un, ara l’altre... I allà vaig dir: tinc molta calor, m’estic marejant. Suposo que dels nervis. Hauria preferit seure en una cadira i abraçar-me a la gent que estimo.

Tinc apuntades les últimes frases del teu discurs. Com que només et van donar un minut als Goya, te’n donaré un d’extra per què ho puguis allargar: “Que todos fuimos extranjeros en algún momento, que la tierra no nos pertenece y que solo nos acompaña un rato mientras vivimos”.

— Sí, perquè crec que sentir-nos propietaris d’una cosa on fa milers d’anys hi havia altres persones, hi havia animals, em sembla una mica egoista. No estic dient que no defensis la teva cultura ni els teus orígens. Ho deia sobretot perquè les polítiques que pugen arreu del món, amb aquesta cultura de la por, de fer fora allò que és diferent de tu, de creure que allò és teu i que aquí no hi entra ningú més, a mi m’espanten. Amb aquestes polítiques s’han fet genocidis com el que passa a Gaza, com el que ha passat al Congo i tot és una qüestió de la terra, a vegades, i una qüestió econòmica.

He mirat a les últimes eleccions i el barri de Barcelona on més vots va tenir l’extrema dreta és Torre Baró, que és on passa l’acció d’El 47.

— Sí. És molt trist pensar que tu fas coses que et van fer a tu. Jo me’n recordo molt de la frase que a Incendis l’àvia li deia a la seva neta: “Cal trencar la cadena de l’odi, has d’aprendre a llegir, escriure, parlar i estimar”.

La por a l’últim que arriba.

— La por que l’últim que arriba et prendrà allò que tu has aconseguit. I això és perfecte. En una societat adormida, que no mira realment què és el que li passa, que té por d’enfrontar-se als seus dimonis, és perfecte culpar algú dels teus mals. És un vot incendiari, rapidíssim. En una societat de reel, de dit, que jo l’hi dic, és perfecte, perquè tens uns eslògans brutals.

Només hi ha una persona que surti en les dues grans pel·lícules de l’últim any, Casa en flames i El 47, i es diu Clara Segura. ¿Ho atribueixes a haver triat bé o que millores tot el que toques?

— Nooo, és casualitat. Va coincidir en un període, entre una obra de teatre i una altra, de tenir un espai per respirar la vida i va i em truca el Marcel Barrena, m’explica de què va El 47 i li dic que parla dels meus avis que van venir de Múrcia, i quan llegeixo Casa en flames també m’interessa molt. D’aquí a tot el que ha acabat passant és la màgia de l’art.

Acabes els dos rodatges i dius: per un d’aquests papers que he fet jo, em donaran el Goya. Quin hauries dit?

— Crec que hauria dit El 47. La comèdia no sempre està molt ben premiada. Se la considera un art una mica més superflu, però a mi el que més m’agrada són les comèdies dramàtiques. I Casa en flames ho té.

Les dues pel·lícules han sigut molt vistes i molt premiades, i a les últimes setmanes hi ha gent que ha començat a fer una lectura, que personalment no comparteixo, que és dir: “Els catalanoparlants tenen casa i barca a Cadaqués i putegen els castellanoparlants que arriben de fora”.

— Fas un link entre les dues? Jo no ho comparteixo en absolut. Soc catalanoparlant, neta de murcians, la meva mare ha nascut aquí, vinc d’una família de treballadors i vam tenir una zòdiac quan érem petits.

Però ho has sentit, això?

— Sí, he sentit que a El 47 els dolents són els catalans. I jo dic: i el meu personatge, que soc catalana i soc monja i soc bona persona i és un cas real? Els meus avis de Múrcia van tenir quatre fills i cada un d’aquests fills s’ha casat amb algú que era d’aquí, i d’aquesta barreja hem nascut els altres. Reduir-ho a això és anar a llocs on jo no vull entrar pel que dèiem abans, perquè perpetuar l’odi ens radicalitza. I jo no vull perpetuar l’odi.

La teva mare em sembla que tenia carnet del PSUC.

— I tant! Com Manolo Vital, que això és potser el que jo li retrauria a la pel·lícula.

Que sembla la lluita d’un home sol...

— I ell era de Comissions Obreres i del PSUC. Jo crec que això s’hauria pogut explicar d’alguna manera.

Quin és l’últim carnet de partit polític que has tingut?

— Jo no he tingut carnet de cap partit. Tinc carnets de SOS Racisme, d’Unicef, d’organitzacions no governamentals. No sento que cap partit polític exclusivament representi totes les meves idees.

Un dels últims articles de Jordi Évole a La Vanguardia deia que ara no militem en partits, militem en pel·lícules o en programes de televisió.

— En aquest sentit, El 47 és molt més ampli que tot això. Que El 47 se l’hagi atribuït un partit polític, bé, però és molt més variat. Potser molta gent que va fer aquelles lluites no eren socialistes, eren d’un altre partit. Del partit comunista. És com reduir la realitat. Tenim tanta pressa que hem d’etiquetar perquè si no al reel no ho agafes.

Quina creus que és la teva militància? És la teva feina?

— Intentar ser respectuosa, tractar tothom per igual. Són els valors que he après de la meva família. Pensar que no sempre tens la raó i escoltar l’altre, per diferent que sigui. Però sí que ara que m’estic fent gran començo a no callar i si no hi estic d’acord, ho dic amb molt de respecte. Vaig sentir l’entrevista que li vas fer a l’Emma Vilarasau i comparteixo el que deia. Abans jo tenia un cert pudor, un pudor femení, crec, que encara m’ha tocat viure. Les dones joves m’encanten, no tenen cap problema a dir el que pensen. Jo sentia que havia de ser més prudent amb el que deia.

Perquè eres dona?

— Sí, segur. Potser hi havia una por i ara això ja m’ho he tret. Intento no fer-ho amb odi ni amb ràbia, però sí poder dir el que penso.

Enmig de tants premis, quin és l’últim mal moment que has passat?

— Deu ser propi de l’edat, veus que els pares es van fent grans, comencen a faltar alguns tiets, el pas del temps, la vellesa, tan difícil de portar. No és un mal moment concret, però és un rum-rum que ve de fons. Aquesta consciència tan clara “que la vida iba en serio uno lo empieza a comprender más tarde”.

I l’última vegada que has pensat: estic sobrepassada, he de parar?

— Ui, fa vuit hores, ha ha ha.

Però no pares.

— Fa dotze hores m’ho plantejava: i si ara parés, què passaria? Si et poses a tu al centre, hauries de parar, però com que no t’hi poses gaire...

Ara tens feines fins quan?

— Fins a finals del 2026.

Si decidissis parar, podrien agafar una altra persona...

— Sí, i tant! No som imprescindibles i de vida n’hi ha una. M’he d’organitzar.

Els teus fills tenen 15 i 10 anys. Què t’han dit d’aquests últims premis?

— El gran em va dir l’altre dia: “Mama, t’ho mereixes!”, suposo que perquè veu l’estrès que suposa. El petit potser nota més les meves absències que la meva feina. Al Lluc li agrada que, quan arribi, li ensenyi el premi i és ell el que tria el lloc de la casa on ha d’anar.

On són, ara, aquests premis?

— En tinc alguns a sobre del piano i uns altres a l’entrada de casa.

Algun anirà a parar a Torre Baró?

— Sí, el Gaudí anirà a Torre Baró. Ja té una data per portar-lo a l’Associació de Veïns.

Les dues últimes són iguals per a tothom. L’última cançó que et té enganxada.

— Ara estic revisitant Tina Turner i penso: però què era aquesta dona tan potent? Ahir vaig descobrir, comprant-me un vinil, una cançó: A fool in love.

Les últimes paraules de l’entrevista són teves.

— Quina responsabilitat ara, Albert. Que uns moments com aquests són d’agrair. T’ajuden a conversar, que crec que ens fa molta falta. Massa whatsapps, massa reels, massa stories.