‘Las niñas’ triomfen en els Goya més àgils i sentits

BarcelonaPilar Palomero només ha necessitat una pel·lícula per ficar-se a la butxaca l’Acadèmia del Cinema Espanyol. El debut de Palomero, Las niñas, s'ha endut aquest dissabte el premi a la millor pel·lícula, millor directora novell, millor fotografia i millor guió original. Un èxit impressionant per a aquest sensible retrat del moment en què una nena es comença a fer preguntes d’adulta i la seva infància s’esvaeix. Las niñas està ambientada a la Saragossa de principis dels anys 90 però té arrels catalanes: la productora és Valérie Delpierre, la mateixa d'Estiu 1993. I un dels premis de la pel·lícula, a més, ha fet història: Daniela Cajías és la primera dona que guanya el Goya de direcció de fotografia de la història dels premis. 

Ha sigut, com era d’esperar després d’un dels anys més estranys en la vida de tothom, l’edició més estranya de la seva història. Uns Goya pandèmics amb la mascareta com a complement estrella de la catifa vermella i sense públic ni nominats al Teatro del Soho CaixaBank de Màlaga. La gala de l’any passat va acabar amb un número musical liderat per un Antonio Banderas acabat de coronar com a millor actor per Dolor y gloria. La d'aquest any ha començat també amb Banderas, però en un to molt menys eufòric, de solemnitat i emoció continguda. “No hi ha pitjor malson en el món del cinema que les sales sense públic”, ha dit l’actor malagueny, sol a l’escenari davant un pati de butaques buit, renunciant a l’humor i els acudits habituals i preguntant-se quin ha de ser el paper del cinema. 

Banderas, copresentador juntament amb una María Casado molt en segon pla, havia avisat que la gala aniria per feina, però el record de tants intents fallits feia pensar que seria una altra promesa buida. Però no: en 20 minuts s'han anunciat ja cinc Goya tècnics a un ritme inèdit en la història de les gales presencials o virtuals. Molta intensitat i molt concentrada, sobretot quan el premi desfermava una eufòria com la del jove Adam Nourou, Goya a l’actor revelació per Adú, que rebia la notícia amb els seus amics en el que s’intuïa el començament d’una nit llarga. Les connexions telemàtiques van funcionar gairebé sempre i en els discursos hi va haver de tot: agraïments en català, eusquera i castellà, llàgrimes, crits, discursos llegits a la pantalla i gestos atrevits com el d’Aránzazu Calleja i Maite Arroitajauregi, Goya a la música original per Akelarre, que van rebre el premi cantant a pèl un dels temes de la pel·lícula. 

Tot anava tan ràpid que no quedava gaire temps per digerir-ho. L’ordre de la gala va donar d’entrada el protagonisme a les candidatures tècniques, un terreny de joc en què el partit es disputava entre la recreació d’època de les caceres de bruixes del segle XVII d’Akelarre i el múscul industrial del drama sobre la immigració Adú. La primera es va emportar els premis de vestuari, direcció artística, maquillatge, efectes especials i música original, i la segona el d'actor revelació, so, direcció de producció i un premi a millor direcció per a Salvador Calvo que ha acabat de decantar la pugna al seu favor. Però la fita de la nit en les categories tècniques ha sigut potser el Goya per al muntatge del documental El año del descubrimiento, el primer de la categoria que no rep una pel·lícula de ficció. I com apuntaven totes les apostes, el documental de Luis López Carrasco també ha guanyat el Goya al millor documental. 

Els missatges de Mister Marshall

Ja ho va dir Banderas abans de la cerimònia que el que importava d'aquests Goya era “prestar un servei al cinema espanyol”. La seva crida la van escoltar els seus col·legues de Hollywood, estrelles com Tom Cruise, Nicole Kidman, Robert De Niro o Sylvester Stallone, que han enviat missatges telemàtics de felicitació i suport que s'han anat projectant durant la gala. La intenció era bona, però la sensació és que Bienvenido Mister Marshall no queda tan lluny i segueix funcionant com a metàfora exacta del nostre provincianisme i fascinació per l’imperi nord-americà. O s’imaginen una escena semblant als César de França?

A dos dies del 8-M han sigut també uns Goya molt femenins, des de les actuacions d’Aitana, Vanesa Martín i una Nathy Peluso canviant de registre per cantar La violetera, fins als premis per a pel·lícules amb el feminisme per bandera com La boda de Rosa (millor cançó original per Rozalén i millor actriu de repartiment per a Nathalie Poza) o Ane ( guió adaptat, actriu revelació per a Jone Laspiur i actriu protagonista per a Patricia López Arnaiz). També ha sigut una dona la guanyadora del Goya d’Honor, l’actriu Ángela Molina, i fins i tot el que durant una estona ha semblat el gran oblit de la nit: Rosa Maria Sardà, a qui no s'havia inclòs a l’in memoriam, segons ha explicat després l’Acadèmia espanyola perquè així ho havia demanat ella.

El moment més polític de la gala ha sigut el missatge que Alberto San Juan ha enviat al PSOE després de rebre el premi com a millor actor secundari per Sentimental: “Els drets humans no poden ser béns de mercat, i l’habitatge és un dret humà molt bàsic”. I un dels premis que segurament hauran estat més celebrats pel públic és el Goya a Mario Casas com a millor actor per No matarás, el primer que rep l'actor després d'una dècada sent un dels motors comercials del cinema espanyol. I és un detall que diu molt d'ell que en els agraïments s'hagi recordat de la pel·lícula que va obrir-li el camí de la popularitat, Tres metros sobre el cielo.