Gorillaz, la batedora de Damon Albarn

L’hospitalet De LlobregatUn gran “Hello” saludava des de les pantalles mentre Damon Albarn acabava una entrevista al backstage, on també havia vist el partit entre Espanya i Portugal. Hi havia molta gent amb ell, perquè Gorillaz són 13 persones dalt de l’escenari, però a més el concert incloïa convidats -alguns de luxe-, com és el cas de Pos i Dave, dels De La Soul. L’expectació era màxima, perquè Gorillaz, després de 18 anys de carrera i cinc discos, encara no havien actuat mai a Barcelona. El cantant de Blur va saltar a l’escenari amb ganes de fer suar la gent: el so eixordador augurava un concert de festival, d’aquests on es balla molt i no es dona tanta importància als detalls. El repertori, l’habitual d’altres ciutats, amb la inclusió d’algunes de les noves cançons que formaran part del nou disc, The now now, que sortirà el 29 de juny.

Hi havia curiositat per saber com seria un concert d’un grup de dibuixos animats, però com ja feien intuir els vídeos de directes que es poden veure a YouTube una cosa són els clips de Gorillaz i una altra de molt diferent els directes. En teoria, el grup ideat per Albarn i el dibuixant Jamie Hewlett es presenta com un conjunt virtual, els membres del qual són 2-D, Murdoc, Russel i Noodle, quatre antiherois inspirats en el manga i el cinema de zombis que viuen en una mena de distopia permanent. I si bé aquests personatges són la imatge del grup -els que apareixen als clips i que d’aquí poc protagonitzaran una sèrie animada de 10 capítols anunciada per a aquest 2018-, a la pràctica només tenen una presència testimonial. Una llàstima, perquè el projecte seria rodó si inclogués una veritable fusió amb aquests personatges ficticis traslladada al directe.

En realitat, el que es va veure al Sónar és el grup de Damon Albarn, que lidera amb el seu carisma habitual una banda que li permet posar en escena el seu torrencial creatiu, capaç de ficar en una batedora britpop, hip-hop, dub i mil coses més i sortir-ne victoriós. En el moment de tancar aquesta crònica havien sonat temes com Humility, Oh Melancoly Hill o El mañana, però quedaven encara grans hits amb què solen acabar els concerts, com Feel Good Inc. o Clint Eastwood.