Gondry i el joc dels disbarats
Audrey Tautou protagonitza l'adaptació de la novel·la 'L'escuma dels dies', de Boris Vian
Hi ha novel·les que semblen destinades a ser portades al cinema per un director determinat. És el cas de L'escuma dels dies , del polifacètic Boris Vian, i del francès Michel Gondry, realitzador de films com Oblida't de mi! i Rebobini-la, sisplau . Si intentem imaginar el piano coctelera que va concebre Vian -un piano que elabora combinats seguint un tempo i una melodia-, o ens figurem com seria un apartament de parets mòbils capaces d'ajustar-se a l'estat d'ànim del seu inquilí, resulta de gran utilitat acudir a l'univers fantàstic i surrealista de Gondry, l'Inspector Gadget del cinema contemporani.
La trobada entre la novel·la i el director arriba després d'una temporada en què Gondry ha estat distret amb projectes documentals, notables experiments realistes ( The we and the I ) i fallides incursions en la jungla de Hollywood ( The green hornet ). Un periple que el director de Human nature deixa enrere amb un clar retorn als seus orígens: aquella incontinència imaginativa de cartó pedra al servei del romanticisme naïf i d'una melancolia amb rerefons existencialista.
IMATGES QUE BOMBOLLEGEN
La història de L'escuma dels dies és ben coneguda: en sentir enveja de l'enamorament del seu amic Chick (Gad Elmaleh), el Colin (Romain Duris) decideix entregar-se a la Chloe (Audrey Tautou), una noia amb nom de disc del Duke Ellington. Una història d'amor que es veurà truncada per una malaltia i per una funesta simptomatologia social: feina esclavitzadora, militarisme, hipocresia eclesiàstica... Un relat tocat per l'absurd que, en mans de Gondry, veu com la histèria narrativa es vesteix d'intrigant evanescència; cal no oblidar que som davant d'un emblema de la generació que va convertir el videoclip en art.
Així, a les barroques imatges de L'escuma dels dies hi trobem una infinitat de recargolats artefactes mecànics i poètics que apareixen i desapareixen del pla en un obrir i tancar d'ulls. Una inesgotable font de trucatges visuals que bombollegen amb una bellesa efímera: alguns diran que Gondry banalitza l'odissea sentimental i social de Vian; d'altres sostindran que es tracta simplement d'existencialisme pop.
En qualsevol cas, el film es beneficia de l'esperit nostàlgic que sobrevola tota l'obra de Gondry: records d'un temps en què la tecnologia predigital feia del cinema fantàstic una empresa artesanal, basada en la invenció d'escenaris imaginaris i de jocs amb el muntatge. Gondry barreja com ningú la creació i l'arqueologia audiovisual. Per evocar l'encantament amorós, el director de La ciència del somni submergeix en un tanc d'aigua Romain Duris i Audrey Tautou per projectar-hi, al darrere, imatges del casament dels protagonistes. Més endavant, la pantalla es parteix per la meitat per reflectir la dualitat emocional del relat: a la dreta, el sol enlluerna els noucasats; a l'esquerra, la pluja és la missatgera d'una grisor profètica.
És el joc dels disbarats de Gondry, que aquí parteix d'un relat colorista i hedonista per navegar cap al blanc i negre, que, com afirmava recentment Philippe Garrel, és el color de l'existencialisme.
AMÉLIE, PETER PAN I SARTRE
Més signes nostàlgics: Audrey Tautou s'encarrega de reencarnar el picardiós encant d'Amélie mentre Romain Duris juga a ser una barreja de Groucho Marx i Peter Pan. Pel que fa als escenaris, el París del segle XXI reprodueix sense gaires inconvenients el París de mitjans dels anys 40: en el món oníric del fantasista Gondry el temps és una variable imprecisa, poc lineal. I seguint amb l'exercici de memòria, cal advertir que la crítica de Boris Vian als excessos de l' star system cultural -amb Jean-Paul Sartre reconvertit en Jean-Sol Partre- és transformada per Gondry en pura nostàlgia d'un temps en què el filòsofs eren celebrats com si fossin veritables estrelles pop.
Per acabar, val la pena situar el film de Gondry en el context de les adaptacions prèvies de la novel·la de Vian. El primer a portar L'escuma dels dies a la gran pantalla va ser Charles Belmont, que el 1968 va comptar amb Jacques Perrin i Marie-France Pisier com a protagonistes. Després, el relat va fer el salt a l'òpera, on va ser reinterpretat pel compositor rus Edison Denisov el 1981. I, finalment, la novel·la va conquerir Orient de la mà del japonès Go Riju, que l'any 2001 va adaptar-la amb el títol de Chloe . Tot un calidoscopi de relectures en què la mateixa obra de Vian apareix com una adaptació lliure de la novel·la Tres camarades , d'Erich Maria Remarque.