‘Gomorra’

“Bona part d’això és de la seva propietat”, li explica el xofer al membre de la Camorra a qui passeja en cotxe pels barris de nova construcció de Barcelona en un capítol de Gomorra. La connexió catalana de la màfia napolitana ha sigut profusament denunciada per Roberto Saviano, l’obra del qual inspira aquesta sèrie. I, tanmateix, t’adones de les poques vegades que la ficció televisiva ha mostrat els criminals com els amos i senyors de la ciutat. Gomorra pren bona nota de les qualitats de l’adaptació cinematogràfica precedent, apel·la al realisme (és fàcil identificar les localitzacions en l’episodi barceloní) i defuig tant la glamurització de la famiglia de cert cinema com la recerca de l’empatia de l’espectador a la manera d’altres sèries. Gomorra se situa més a prop de The wire que de la trilogia d’ El Padrí o de The Sopranos. També a l’hora d’aprofitar la llarga durada de la sèrie per endinsar-se en tots els tentacles d’una organització criminal, des dels negocis financers fins a les estratègies geopolítiques. Els personatges principals són els que més s’adapten a les necessitats de les ficcions seriades: encarnen arquetips ben recognoscibles del cinema de màfies, del patriarca a l’hereu inútil, amb tots els seus conflictes dramàtics.