Crítica musical
Cultura01/03/2015

El microcosmos d’alta intensitat de les variacions Goldberg

Pierre Hantaï ofereix un molt bon recital a l'Auditori repassant una de les partitures emblemàtiques de Johann Sebastian Bach

Xavier Cester
i Xavier Cester

BarcelonaUn grup selecte d’obres han entrat de ple en l’imaginari col·lectiu dels melòmans de pro, sobre el qual exerceixen una fascinació irresistible. Una d’aquestes partitures són les 'Variacions Goldberg' de Bach, que Glenn Gould va contribuir decisivament a situar en el mapa mental de molts aficionats. Les dues gravacions oficials del singular intèrpret canadenc, ben diferents entre elles, són dues opcions possibles entre un ampli ventall d’interpretacions, tant al piano com al clavecí. Pierre Hantaï també ha signat dos enregistraments discogràfics de referència amb l’instrument que va preveure Bach, motiu pel qual el concert a la Sala Oriol Martorell era un dels moments àlgids del cicle 'El So Original' que presideix Jordi Savall, present també per aplaudir el clavecinista francès amb qui ha col·laborat sovint.

La sorpresa, ben agradable, va ser comprovar que el programa no només incloïa les Goldberg, tal com indicava el web de l’Auditori, sinó també una primera part amb altres peces de Bach –el coral 'Wer nun den lieben Gott lässt walten BWV691' i la 'Suite anglesa núm.2'- així com la 'Suite HWV429' de Händel. Va ser més que un mer escalfament, amb Hantaï exhibint ja les característiques que desplegaria en la segona part, com una notable flexibilitat en el tempo, amb un ús subtil del 'rubato' i acceleracions progressives que serien més evidents en algunes de les variacions, però també puntuals rudeses en els atacs.

Cargando
No hay anuncios

Des de l’ària inicial, amb la seva elegant ornamentació, Hantaï va saber crear un reguitzell de microcosmos, instants caracteritzats amb traç intens, ja fos la introspecció de les variacions en mode menor, la solemnitat afirmativa d’alguns fragments o la lleugeresa enjogassada d’altres, mentre que les peces a dos teclats van ser tractades de forma magistral. Només en algun cas puntual –el 'quodlibet' de la variació 30-, un discurs feixuc restava fluïdesa a la música. Un mal molt menor, com ho va ser el criteri discrecional a l’hora d’incloure o no les repeticions internes de cada variació, dins el context d’una versió majúscula.