Les glorioses secundàries de Vicky Peña a 'Pedro Páramo'

'Pedro Páramo'

Teatre Romea. Fins al 8 d’agost del 2021

L’adaptació al teatre de la novel·la de Juan Rulfo plantejava diferents reptes tant per les exigències de la Fundación Rulfo, que no admet gaires llibertats, com per la complexitat formal d’aquesta narració d’arrels mexicanes però habitada per uns personatges que em sembla que no desentonarien gaire en les boires galleges de Valle-Inclán. A això s’hi afegeix la decisió que tots els personatges de l’obra siguin interpretats tan sols per un actor i una actriu. Reptes tots superats tant pel que fa a l’adaptació de Pau Miró, molt ben seqüenciada, com a la poderosa i brillant interpretació de Vicky Peña i Pablo Derqui, com a l’atmosfèrica i emocionant posada en escena de Mario Gas, que connecta amb el realisme màgic i els ressons de tragèdia clàssica de l'original.

A la novel·la de Juan Rulfo hi ha dos protagonistes masculins envoltats d’una fantàstica galeria de personatges més o menys secundaris. Si l’inici pertany a Juan Preciado i el seu viatge a Comala per conèixer el seu pare, tot seguit la novel·la gira cap a un monòleg interior de Pedro Páramo com a protagonista omniscient, el narrador que coneix tot el que ha passat, com ha passat i per què ha passat. A l’adaptació que ha fet Pau Miró, però, els personatges secundaris agafen les regnes de la narració. Uns secundaris que en les mans i la veu canviant de Vicky Peña creixen i creixen fins gairebé enfosquir la presència dels protagonistes d’un, d'altra banda, magnífic Pablo Derqui. Vicky Peña és la mare Dolores Preciado, el traginer Abundio, Eduviges Dyada (la dona viva o morta que l’acull) i Damiana Cisneros, la captaire que jeu abraçada a Preciado en una mateixa tomba. Aquesta és una escena colpidora que recrea el món de Comala i de Páramo amb espurnes d’humor negre. I és després d’aquesta escena quan es produeix un certa inflexió de la força dramàtica i iconogràfica que la funció té fins a aquell moment potenciada per les imatges d’Álvaro Luna i la banda sonora d’Orestes Gas. Un seguit d’escenes bàsicament per descriure l’amor obsessiu de Páramo cap a Susana San Juan, els tripijocs amb els revolucionaris i la seva mort que en conjunt, crec, no acaben de reflectir tot el potencial del personatge.