'Gloria Bell', un 'remake' perfectament prescindible

BarcelonaDirecció: Sebastián Lelio. Guió: Sebastián Lelio i Alice Johnson Boher. 102 min. Xile i els Estats Units (2018). Amb Julianne Moore, John Turturro i Michael Cera.

'Stardom: Industry of Desire', llibre imprescindible dels estudis sobre l’estrellat, incloïa un article de John O. Thompson que proposava una especulació lúdica: què passaria si substituíssim les actrius de films mítics per unes altres? ¿Si, com volia Hitchcock, Grace Kelly hagués sigut Madeleine a 'Vèrtigo' en comptes de Kim Novak? Thompson concloïa: "Un cop el film s'ha rodat, ningú més pot interpretar el paper". Sebastián Lelio i els seus productors, els germans Larraín, no pensen el mateix. 'Gloria Bell' és una recreació mimètica, pla per pla, de 'Gloria', excel·lent film dirigit per Lelio abans d''Una dona fantàstica', amb una diferència fonamental: ara és Julianne Moore, i no Paulina García, qui encarna aquesta dona madura i solitària que s'aferra a una nova relació amorosa com si fos un bot salvavides. Per als que creiem en l'aportació fonamental dels actors al significat d'un film, aquest és un perfecte cas d'estudi: Moore és una de les millors actrius de la seva generació, però la seva Gloria s'impregna tant de la naturalesa estel·lar de la intèrpret que s'eleva per sobre de tota decepció terrenal. Exactament el contrari del que proposava una sublim García al film original, que aconseguia una combinació única de patetisme i humanitat a través d'una contundent fisicitat i d'una gestualitat tensa, feta de mirades desitjoses i somriures forçats.