Glenn Gould, un pianista que encara deixa empremta

BarcelonaA Glenn Gould (1932-1982) li agradava tocar el piano assegut en un tamboret minúscul. Passava bona part del temps sol, perquè deia que en un artista la disciplina, “una manera d’excloure’s de la societat”, és indispensable. Submergia les mans en aigua calenta abans de cada concert i sovint les portava protegides per guants. “No ho faig per excentricitat, sinó perquè simplement tinc mala circulació”, deia. El canadenc va despuntar des de molt jove: el 1945 -amb 13 anys- debutava amb la Toronto Symphony Orchestra; el 1950 oferia el seu primer recital a la ràdio, i cinc anys després revolucionava el món de la música clàssica amb la interpretació hiperveloç i virtuosa de les Variacions Goldberg de Bach, que va precedir una gira històrica per l’URSS el 1957.

Una dècada més tard, quan el jove estudiant de violí Bruno Monsaingeon va saquejar l’única botiga de discos de Moscou i va adquirir les Invencions de Bach interpretades per Gould, el pianista ja s’havia retirat dels escenaris: l’últim concert havia sigut l’any 1964 a Los Angeles, on va tocar la Sonata núm. 30 de Beethoven, una tria de L’art de la fuga de Bach i la Sonata núm. 3 de Hindemith. “Va ser una revelació total -recorda Monsaingeon molts anys després en un hotel barceloní, convertit en un dels grans especialistes gouldians del món-. La sensació que vaig tenir va ser que aquella música em parlava a mi directament”. La gravació de les Invencions de Bach va marcar el jove Monsaigeon, tal com explica al pròleg de No, no soy en absoluto un excéntrico (Acantilado, 2017), que recull set entrevistes al pianista, una llarga videoconferència, un qüestionari força divertit i un text molt interessant del mateix Gould. L’any 1971 el francès va començar a treballar per a la petita pantalla. “Detesto la televisió que té a veure amb el consum immediat i la quotidianitat -explica-. El que jo volia fer eren documents que superessin la prova del temps. Vaig començar una sèrie d’emissions musicals sobre la història de quatre tradicions musicals europees, la italiana, l’alemanya, la francesa i l’espanyola, i un any després començava a treballar amb un dels grans violinistes del segle XX, Yehudi Menuhin, per a una sèrie de vuit programes”.

El camí cap al geni

Envalentit per l’eufòria d’aquesta col·laboració, Monsaingeon es va atrevir a escriure una carta a la CBS, on Glenn Gould publicava els seus discos, per fer-los saber com d’important era per a ell. “Al cap de mig any va arribar la resposta d’en Glenn -diu-. M’havia escrit vint fulls en què em deia que ja no viatjava, però que si estava interessat a conèixer-lo podíem quedar a Toronto, la ciutat on vivia”. Monsaingeon hi va anar el juliol del 1972: “Ens vam trobar a les dues de la tarda i no vam parar de parlar fins a les sis de la matinada”. El documentalista recorda que el tema que va obrir la conversa va ser Menuhin. “A Gould li costava molt més estar cara a cara amb algú que no parlar-hi per telèfon -diu-. Havíem mantingut converses llarguíssimes, però cap es pot comparar amb la primera trobada a Toronto. Aquell primer dia, després de parlar-me de Menuhin, em va demanar quin era el meu color preferit. Li vaig dir que el blau francès. Gràcies a aquesta resposta vaig passar una prova més”. L’examen va continuar durant molta estona: “En Glenn necessitava saber si els meus coneixements musicals eren tan aprofundits com els cinematogràfics”.

Com que va aprovar amb nota, Gould va decidir treballar amb Monsaingeon, i en van sortir quatre pel·lícules indispensables, entre les quals hi ha La retraite (1974) i L’alchimiste (1974). “Fins a l’estrena dels documentals vaig viure en un estat de pobresa absoluta, perquè el finançament per filmar era nul i l’únic que tenia eren unes ganes boges de treballar amb en Glenn -diu Monsaingeon-. Ell es va implicar en el procés de gravació des del principi, perquè n’era un dels coautors i el gran protagonista. La nostra obsessió era mostrar en cinema com era l’experiència que Gould vivia quan tocava el piano, anul·lant la distància entre l’acte físic i la realització”.

Més endavant, el tàndem va tornar a treballar junt en una sèrie de tres episodis sobre Bach que va culminar amb la reinterpretació de Les variacions Goldberg de Bach l’any 1981, una altra de les fites de l’intèrpret, que s’acostava a la seva mort. “En Glenn creia en el poder dels números -reconeix-. El dia que va fer 50 anys va tenir un ictus i va morir poc després”. Monsaingeon ha seleccionat i editat l’obra escrita de Gould en dos volums -publicats a Éditions Fayard el 1983 i 1985-, n’ha recollit les entrevistes a No, no soy en absoluto un excéntrico i encara treballa en la recuperació del gran arxiu d’enregistraments que va deixar. “35 anys després de la mort d’en Glenn, la seva concepció musical, filosòfica i teològica no ha sigut superada -diu-. La meva feina principal ha sigut universalitzar l’emoció que vaig sentir la primera vegada: va ser una revelació d’una gran transcendència, comparable a la conversió cristiana que Sant Pau va viure camí de Damasc”.

A Monsaingeon, igual que a moltes altres persones, Gould li va canviar la vida, i l’impacte segueix ben viu. “Hi ha gent que fins i tot creu que tinc en Glenn amagat a casa des de fa 35 anys”, explica amb un punt de tristor a la mirada.