La Girona quinqui reviu amb 'Las leyes de la frontera'

Sant SebastiàLa Girona marginal de la Transició i els seus carrers plens de prostitutes, drogoaddictes i diversa fauna quinqui és l'escenari de Las leyes de la frontera, una fibrada adaptació de la novel·la homònima de Javier Cercas que se situa amb naturalitat entre el relat d'iniciació amorosa adolescent i el thriller criminal de perfil sociològic a l'estil dels films d'Eloy de la Iglesia i José Antonio de la Loma. La pel·lícula ha clausurat aquest dissabte el Festival de Sant Sebastià; no competia en la secció oficial perquè la vocació popular que imprimeix al film el director Daniel Monzón la distancia de la línia més autoral del festival. Així i tot, és un dels treballs més sòlids del cinema espanyol d'aquesta edició.

Las leyes de la frontera pren el punt de vista d'un adolescent de classe mitjana i víctima de bullying que, fascinat per la magnètica Tere i els seus amics quinquis, creua el pont que separa el seu barri del Xino de Girona per descobrir, en l'ambient viciat d'aquells carrers estrets i bruts, un espai de llibertat i d'iniciació al sexe, l'amor i les drogues. Dels codis de lleialtat del lumpen emergeix una nova moral que passa per damunt de la llei i que ell assumeix participant en petits furts que, a poc a poc, van creixent en importància i cridant l'atenció de la policia. A mesura que les coses es compliquen es fa palès també que, per molts porros i aventures que comparteixin, una cosa separa el Gafitas dels seus nous amics, i és que el primer hi té molt a perdre i els altres res.

Un 'thriller' ibèric estilitzat

Monzón reconeix l'admiració que sent pel cinema quinqui dels 80 “pel seu nervi”, però matisa que Las leyes de la frontera no vol ser “un homenatge” sinó explicar bé la història dels personatges i el context de la Transició. “És un thriller ibèric però estilitzat i supervitaminat amb una mirada moderna –diu–. El cinema quinqui era una cosa molt peculiar: la seva força derivava del fet d'estar interpretat pels mateixos quinquis, que van acabar la majoria morts a trets per la policia o per l'heroïna. No ens hi aproximem d'una manera manierista, sinó a través del record idealitzat del Gafitas, per qui va ser l'etapa més apassionant de la seva vida”.

La primera part de la història, de fet, té un toc vitalista i eufòric, gairebé de relat juvenil d'aventures. “Al principi tot és adrenalina, saltar-se la llei, anar-se'n de festa, follar... Però com diu un personatge, allò anirà a pitjor –apunta Monzón–. No és casual que l'acció transcorri el 1978, l'últim estiu abans de la irrupció de l'heroïna”. El director reconeix que va devorar la novel·la però que era molt difícil d'adaptar: “Era com si hi hagués dues novel·les en una, la dels joves i la dels adults que recorden com els van marcar el passat, una mica com a Hi havia una vegada a Amèrica. Després de donar-hi voltes, Jorge [Guerricaechevarría, coguionista] i jo vam decidir agafar-nos a la peripècia del Gafitas i deixar els adults com a pròleg i epíleg. Així, l'adaptació és molt fidel a l'esperit i molt infidel a la lletra”.

La cirereta la posa un repartiment fresc de cares noves on destaquen Chechu Salgado com el carismàtic Zarco i una Begoña Vargas fabulosa com a Tere. "La societat et reserva un destí segons el lloc on has nascut i el Zarco sap que a ell l'espera un forat –diu Monzón–. D'això parla la novel·la: la distància que separa el Barri Xino de la resta de la ciutat és mínima, però emocionalment és molt gran.