Giovanni Carbonara: “Un ús compatible i continu en el temps conserva més que mil restauracions”

ArquitectaGiovanni Carbonara (Roma, 1942), cap visible de l’anomenada escola romana de la restauració arquitectònica, és un dels teòrics més influents de la restauració de monuments d’Itàlia, i això vol dir del món.

Per què restaurem el patrimoni?

Restaurem i mantenim el patrimoni pels valors que ens transmet a través de la matèria antiga. Cada vegada sabem interpretar millor aquests valors, també pel que fa al patrimoni més humil.

Stendhal va escriure, el 1823: “Vaig visitar la basílica de Sant Pau l’endemà de l’incendi […]. Els romans, consternats, havien anat en massa a veure l’església incendiada”. Des de quan i per què es dona aquest tipus de reacció massiva?

Crec que l’atenció cap als grans monuments, carregats de valors estètics, simbòlics i religiosos, ha existit sempre. Fixa’t en l’incendi que va provocar un tal Heròstrat al temple de Diana a Efes, cap a mitjans del segle IVaC. Volia que el seu nom fos recordat durant segles… En van escriure grecs i romans com Estrabó, Teopomp, Elià, Macrobi, Valeri Màxim i el mateix Ciceró! La reacció massiva està lligada a l’excepcionalitat del monument; a la seva venerable antigor, que ha desafiat l’acció del temps, i per tant a la seva aparent invulnerabilitat. És per això, tal com ha passat en el cas de Notre-Dame, que la destrucció afecta primer emocionalment, perquè mina les arrels d’algunes certeses compartides socialment.

La resposta a l’incendi de Notre-Dame ha sigut massiva localment però també internacionalment. Notre-Dame és de tots?

Indiscutiblement és de tots perquè afortunadament la cultura no té fronteres ni geopolítiques ni religioses; sovint les fronteres les creem nosaltres artificiosament amb totes les conseqüències negatives que això comporta. És de tots perquè l’arquitectura gòtica, de la qual Notre-Dame és l’expressió màxima i també la més estimada, ha marcat la història artística de tot Europa durant, com a mínim, quatre segles i encara més enllà, per mitjà dels revivals neomedievals que s’han construït per tot el món fins als nostres dies.

Si hem assumit el valor de la universalitat del patrimoni, fonamentat a les disposicions de la UNESCO i anunciat ja el 1877 per la Society for the Protection of Ancient Buildings (SPAB), per què no tenim una normativa europea sobre la gestió dels béns culturals?

Una normativa europea sobre els béns culturals seria una cosa ben fàcil d’obtenir. Dic això perquè l’enfocament occidental, concretament centro-meridional europeu, s’ha constituït en el respecte històrico-estètic de la matèria autèntica, tal com recorda Cesare Brandi. Aquest respecte per la matèria original ens arriba ja d’època tardo-antiga, amb exemples ben interessants des dels segles V-VI dC. Ja en aquell moment, entre la part occidental -és a dir, europea- i la part oriental de l’Imperi Romà es perfilaven diferències de sensibilitat respecte a l’antiguitat i els seus testimonis materials. Això va provocar, per exemple, que aquí els temples pagans abandonats fossin reutilitzats enlloc d’enderrocats. En definitiva, el problema europeu i la seva incapacitat de legislar de manera unitària en els camps més importants, com el dels béns culturals, depèn d’altres factors, lligats a la gelosia i l’egoisme dels estats sobirans, mentre que potser una Europa de les regions seria més fàcil de construir. Per cert, tornant a la pregunta, valoro més la presa de posicions de la SPAB, més coherent amb la perspectiva europea que he esmentat, que no pas les disposicions de la UNESCO, més atenta al que és “políticament correcte” que a les reflexions realitzades en termes realment culturals, com seria el seu deure.

Vostè és un dels mil especialistes que el 28 d’abril van demanar a Macron de no restaurar Notre-Dame precipitadament. Per què?

Pel simple motiu que en l’àmbit de la restauració abans de projectar cal conèixer, dibuixar, analitzar, diagnosticar les patologies materials i estructurals, identificar-ne la causa i definir la teràpia correcta. Em fa patir que la decisió del president Macron s’hagi pres per raons de consens polític fàcil i mediàtic, tal com ha passat amb la decisió de l’enderrocament del pont del Polcevera, a Gènova, obra del genial enginyer Riccardo Morandi. Darrere les proclames polítiques s’hi amaga la culpa de part de la classe política i del govern francès, que no ha finançat adequadament el manteniment de Notre-Dame, que, recordem, és propietat de l’Estat i no de l’Església. De la mateixa manera que el ministeri d’Infraestructures italià no va supervisar ni controlar les condicions d’envelliment del pont, tal com hauria hagut de fer.

Lassus, el soci de Viollet-le-Duc a la restauració de Notre-Dame, es va oposar a la construcció de l’agulla, que es va convertir en icònica però que amb la seva caiguda ha multiplicat els danys de l’incendi.

Viollet-le-Duc va reconstruir l’agulla sobre la teulada de Notre-Dame que havia sigut eliminada feia un segle, i en va fer una obra mestra, penso que de forma correcta. Com a gran coneixedor de l’arquitectura gòtica, va sentir la necessitat de restituir la verticalitat que s’havia perdut, ja que el verticalisme és una de les característiques més importants de l’arquiectura gòtica. Va expressar, substancialment, una visió coherent, que avui caldria respectar.

¿Aquestes decisions han de ser preses individualment o de forma pluridisciplinària?

Moltes cartes sobre la restauració, inclosa la italiana del 1972, afirmen que les decisions en la restauració no les ha de prendre mai una sola persona, no han de ser mai individuals, sinó que han de provenir de la relació de diferents veus necessàriament pluridisciplinàries. Per a Notre-Dame, per exemple, ¿com es pot decidir quin camí emprendre sense haver escoltat els motius de l’historiador de l’art i de l’arquitectura, de l’enginyer d’estructures, de l’estudiós de les pedres i del seu comportament en el temps, sota l’aigua i també sota el foc, de l’arquitecte restaurador, etc.? No seria seriós.

Per què som capaços de preocupar-nos per Notre-Dame mentre ens oblidem del patrimoni menys famós, però potser de sota casa?

Perquè encara estem condicionats pel vell concepte, substancialment erroni, de l’arquitectura o art major i menor, cosa que porta a oblidar d’allò que es considera menys important, encara que sigui més pròxim a nosaltres i depengui, per tant, de la nostra responsabilitat directa. Aquesta actitud avui s’accentua cap a pitjor pel soroll mediàtic que tendeix a seleccionar alguns elements icònics, cosa que incrementa encara més l’oblit dels més humils. No és casualitat que en pocs dies, després de l’incendi de Notre-Dame, s’hagin recollit moltíssims fons, potser massa, que, si haguessin sigut anticipats mínimament, haurien permès una conservació i manteniment ordinaris del monument, sense necessitat de fer-hi obres grans, complexes i potencialment perilloses, tal com s’ha demostrat.

De quina manera certes regions italianes han aconseguit tenir una qualitat del patrimoni i del paisatge tan alta sense renunciar a allò que anomenem el progrés?

No crec que hi hagi regions que hagin mantingut una qualitat del patrimoni monumental per sobre d’altres, perquè el sistema administratiu de gestió del patrimoni està en mans de l’estat italià, que té la mateixa cura de tot el seu territori. En canvi, pel que fa al paisatge, la gestió del qual és compartida entre l’Estat i les regions i administracions locals (que són les més perilloses perquè són més pròximes als interessos locals), hi ha diferències i tenen a veure amb les regions que s’han dotat abans d’un pla paisatgístic regional, entre les quals s’hi compten el Piemont primer, i en una segona tanda la Pulla i la Toscana.

I això en què es nota?

Al Piemont ha passat una cosa impensable fins fa pocs anys: molts municipis que havien quedat fora del pla regulador han demanat d’entrar a formar-ne part perquè s’han adonat, finalment, que un territori ben mantingut i gestionat es tradueix en un valor del mercat que pot produir un retorn econòmic. Només cal veure les produccions vitivinícoles o les formatgeries d’excel·lència piemonteses, el turisme, la possibilitat de publicitar en termes ecològics i de denominació d’origen controlada els propis productes al mercat internacional, com una marca de qualitat superior al made in Italy.

Les ciutats històriques i els seus edificis estan perdent un dels valors fonamentals: l’ús històric.

Costi el que costi, cal invertir aquesta tendència. Com dèiem, l’ús ben adaptat a la realitat del bé arquitectònic és la millor garantia de conservació i de transmissió, en bones condicions, per al futur. No es tracta de conservar necessàriament l’ús històric, que sovint és diferent de l’ús inicial, sinó d’atribuir o mantenir un ús compatible, que respongui a les vocacions del mateix bé, com ho descrivia Franco Minissi. Aquestes vocacions són identificables a partir d’una anàlisi tipològica i històrico-crítica atenta. Un antic convent, en origen seu d’una comunitat, pot convertir-se en un col·legi universitari; un palau noble, en una residència temporal d’alt nivell; una antiga fàbrica, en una escola equipada amb laboratoris, etc. No tenen gaire sentit les funcions genèriques, sense fonament i sovint massa recurrents, com els anomenats centres polivalents, que amaguen només un buit d’idees mentre es busca obtenir subvencions per tirar endavant restauracions que, a la fi, es demostraran inútils. Afegiria també algunes funcions incompatibles que transformen, com es veu sovint als Països Baixos, esglésies històriques en bars i restaurants. La mateixa història ens ensenya, com en el cas del Panteó de Roma, que un ús compatible i continu en el temps val i conserva més que mil restauracions.

La construcció de la Sagrada Família té seguidors i detractors, però tot i ser una obra que té un gran impacte no existeix un debat públic, obert, pluridisciplinari i amb continuïtat en el temps. Ni localment ni internacionalment.

No m’agrada jutjar des de lluny una iniciativa tan delicada i prolongada en el temps. Òbviament, no es tracta d’una restauració sinó d’una mena de construcció diferida en el temps, concepte que a Itàlia ha sigut teoritzada sobre la base de vells projectes d’arquitectures incompletes o a França respecte d’obres de Le Corbusier. Aquí no estem davant d’una obra musical o teatral inacabada. Aquí estem davant d’una construcció física, única i irrepetible, amb tot el que això comporta en termes de restauració. Si la intenció és fer un homenatge al geni d’Antoni Gaudí, l’actuació és incorrecta perquè s’està alterant sistemàticament la seva obra i el testimoni autèntic del que ell ens ha llegat. Si la motivació, en canvi, té unes pretensions culturals menors i es fonamenta en raons d’afirmació localista, d’exaltació de la ciutat de Barcelona, etc., en la resposta, per exemple en clau turística i mediàtica, l’actuació actual resulta evidentment eficaç encara que jo no la comparteixo. I el fet que no hi hagi un debat seriós sobre el tema és significatiu.

La restauració arquitectònica com l’entenem avui és filla de la Il·lustració. En temps postmoderns, de desestructuració del relat històric, la restauració com a disciplina camina sobre la corda fluixa?

Després d’una etapa feliç, a partir de la segona meitat del segle XX la restauració es presenta de forma molt negativa. La cultura històrica i els valors humanístics que han guiat Europa els últims segles s’estan atenuant. En canvi, noto un interès creixent cap al paisatge o, més concretament, cap a l’ambient natural en si com a resposta implícita a la duresa de l’hàbitat urbà, sovint megalòpolis contaminades, que ara ja afecta la majoria de la població mundial. Doncs sí, temo que la restauració estigui en risc i aquest risc és empitjorat per les tecnologies informàtiques i virtuals que progressivament estant fent desaparèixer l’interès per la matèria autèntica de la qual parlàvem abans. Tot això em desagrada encara més perquè estic convençut que l’interès pel patrimoni material no es remunta a la Il·lustració, sinó que és molt més antic: hi ha alguns exemples presents en època tardoantiga, o sigui que és consubstancial de la formació de la cultura europea.