Una 'Gioconda' amb musculatura vocal al Liceu

'La Gioconda'

Gran Teatre del Liceu. 1 d'abril.

Amilcare Ponchielli i Tobia Gorrio (anagrama d’Arrigo Boito) van escriure una de les òperes més difícils del repertori italià. 'La Gioconda', òpera senyera de la 'Scapigliatura' (reacció estètica al romanticisme verdià), presenta una història truculenta d'embolica que fa fort, amb personatges estereotipats i una trama que fa difícil una concepció dramatúrgica que s’allunyi dels tòpics. Però, a més, la partitura és llarga (més de tres hores) i, tot i que molt agraïda musicalment parlant, d’extremes dificultats per als cinc personatges principals.

El Liceu ha recuperat la coproducció feta amb Verona i Madrid, estrenada el 2005 i que compta amb la sempre funcional direcció escènica de Pier Luigi Pizzi, el principal atot del qual és la concepció plàstica (vestuari i escenografia), ben complementada amb la il·luminació de Massimo Gasparon. Fora de la bellesa visual, i que remet a les pintures de Tiepolo, el muntatge no aporta res a la fosca trama, basada en un drama de Victor Hugo.

S’esperava amb frisança la Gioconda de la soprano Iréne Theorin, que debuta enel rol titular a Barcelona. Però una malaltia no del tot guarida va impedir gaudir del que hauria estat un dels esdeveniments de la temporada –esperem que ho sigui en pròximes funcions- i Anna Pirozzi, prevista per a les funcions del segon 'cast', va ficar-se a la pell del desgraciat personatge. Si bé en l’ària estel·lar de l’òpera ('Suicidio!') va estar una mica continguda, la interpretació de Pirozzi va ser extraordinària per la qualitat de l’instrument, pel sentit expressiu i per la musicalitat reeixida al llarg d’una funció esgotadora. La musculatura 'spinto' de la soprano no podia tenir millor company d’escenari que Brian Jagde, un tenor (debutant al Liceu) que va servir un Ezio amb trets veristes, homogeni en tots els registres i poderós en l’emissió i un 'Vien!' fantàstic culminant un 'Cielo e mar' de treballats contrastos.

Dolora Zajick és una cantant molt estimada al Liceu, però ni el físic ni el seu actual estat vocal la fan la millor opció per a Laura Adorno. Tanmateix, la mezzo nord-americana va defensar amb dignitat el personatge, si bé el seu rictus facial al final de la funció demostrava que no estava del tot contenta amb els resultats. Li hauria escaigut molt més el rol de La Cieca, que és assumit en aquestes funcions per una mezzo senzillament esplèndida com María José Montiel, que va signar un 'Voce di donna' d’antologia.

Al Barnaba de Gabriele Viviani, de bona línia, li va faltar més incisivitat per subratllar la maldat del personatge, mentre que Ildebrando d’Arcangelo compleix al servei d’Alvise Badoero, tot i que sense la brillantor que el baix italià exhibeix en altres repertoris, especialment Mozart i Rossini.

La funció incloïa la cèlebre 'Dansa de les hores' al tercer acte, amb una coreografia de Gheorghe Iancu -i que el 2005 va estrenar Ángel Corella- ben servida pel cos de ball i pels dos solistes, Alessandro Riga –amb petit lapsus inclòs al final de la sèrie de 'fouettés en tournant'- i Letizia Giuliani.

La direcció musical de Guillermo García Calvo va provocar alguns desajustos en la concertació d’alguns números de conjunt (especialment al primer acte), però en general el nivell de l’orquestra va ser notable, amb bon treball de plans sonors, seccions compactes i un so que mai tapava les veus. La formació coral de la casa va tenir un rendiment irregular i va demostrar un cop més que fan falta canvis ben aviat, especialment entre les veus femenines.