El pop anticapitalista de Ginestà

BarcelonaHi ha una cançó del duo Ginestà, Des del sofà, que retrata la precarietat amb els colors del pop. Vagons de metro en hora punta, neveres que fan plorar i la ràbia del desencís: “Movem tot el món però no tenim dret al pastís”, canta Júlia Serrasolsas, nascuda a Barcelona el 1998. “De Sant Andreu”, precisa. Ella és el 50% del projecte que comparteix amb el seu germà Pau, nascut el 1994. Junts han redreçat Ginestà després d’un primer disc “més de banda”, Neix (2018), i l’han convertit en una nova aventura que va començar a finals de l’any passat amb la publicació de Ginestà (Kasba), el treball produït per Mario Patinyo i Edgar Beltri que presenten aquest dijous al Centre Artesà Tradicionàrius de Barcelona dins el festival Barnasants. “Quan vam començar a pensar en el segon disc, vam veure que la banda no estava en el moment d’implicar-s'hi i vam decidir seguir el Pau i jo”, explica la Júlia.

Cançons com Des del sofà mostren, segons la Júlia, “la realitat del jovent ara mateix”, també la de parelles amb feines precàries per qui conciliar és un verb impossible de conjugar. “Treballar els caps de setmana i no veure’t els feiners”, canta a Estimar-te com la terra. “Per emancipar-te has de treballar mil hores, i tot continua sent precari. Sí, fem lletres anticapitalistes”, diu la Júlia.

La protesta en la melodia

“Intentem portar la música al nostre dia a dia. I el nostre dia a dia és aquesta precarietat i aquest anar de cul tot el dia fins que arribes a casa i et desmuntes”, afegeix Pau. Això sí, en comptes de canalitzar la ràbia mitjançant el soroll, s’estimen més agermanar protesta, consciència de classe (i de barri), electrònica i pop, una mica com ho feien alguns grups britànics durant el llarg hivern del thatcherisme als anys 80. “Vestir lletres contundents o molt clares amb una musicalitat agradable és un recurs fantàstic per fer entrar el missatge d’una manera tranquil·la i sua”, assegura Pau. De fet, no surten de l’element melòdic ni a Roig, una cançó composta abans de la sentència del Procés, però amb versos premonitoris com “Se’ns han mort tots els lliris / queden cops i mans i pedres”. “És una reflexió sobre el que va passar l’octubre de 2017”, diu ell.

Els germans Serrasolsas participen en un context musical en què tan importants són formacions de hip-hop com Zoo, Homes Llúdriga i Adversaris com bandes i artistes de pop com Manel, Mishima, Ferran Palau i Pau Vallvé. També connecten amb duos com Maria Arnal & Marcel Bagés i Jo Jet & Maria Ribot. I en el fons, sempre Ovidi Montllor.

Bona part d’aquest paisatge es mostra explícitament en el disc. Per exemple, en la col·laboració dels Homes Llúdriga i la rapera lleidatana Elane a Per tu i per mi. “Són col·legues, i com que ens va sortir una cançó més trap, vam pensar que era millor fer-la amb gent que en sap. De seguida vam pensar en l’Elane, i després amb el Homes Llúdriga”, recorda Júlia. L’altre convidat del disc és Marcel Bagés, que fa la seva màgia A la iaia, un tema de memòria republicana. “Va ser molt fàcil. El Marcel va venir a l’estudi i va gravar no sé quantes guitarres. Va ser un regal”, diu Júlia. “Si arribem a deixar-li més estona potser ens grava tot el disc”, afegeix Pau.