Gil de Biedma: de l’esforç al desencís
BarcelonaIgual que passa amb Gabriel Ferrater, la veu poètica de Jaime Gil de Biedma (1929-1990) va ser breu però ha tingut un impacte fort i sostingut que encara és capaç de convèncer els lectors d’ara. Va quedar demostrat ahir a l’Hotel 1898 de la Rambla barcelonina -antiga seu de la Compañía de Tabacos de Filipinas, propietat de la família del poeta-, on més d’un centenar de persones van fer que l’auditori del segon pis quedés petit per escoltar dos dels grans especialistes en l’autor, Andreu Jaume, que a més d’editar Diarios 1956-1985 (Lumen) en prepara una biografia, i el crític literari Ignacio Echevarría. Si l’única porta d’accés al poeta Ferrater són Les dones i els dies, en el cas de Gil de Biedma és Las personas del verbo : la seva última versió aprovada data del 1982 -en l’edició del 1988 Carme Riera hi inclouria Versos a Carlos Barral, “descartats per l’autor”, segons recorda ara Jaume-; la integren, amb les modificacions pertinents, els poemes publicats entre 1953 i 1975.
“Així i tot, Gil de Biedma és un poeta que arriba a la poesia a través de la prosa”, recordava ahir Jaume. Quan va morir, l’autor havia estat treballant en Retrato del artista en 1956, que Lumen donaria a conèixer el 1991. Una de les seves parts, De regreso en Ítaca, s’havia pogut llegir abans -en una protoversió esporgada- a Diario del artista seriamente enfermo (1974). Hi explicava part de les seves experiències homosexuals a les Filipines, com ara aquella nit que va tenir una relació amb el sol·lícit steward del vaixell on viatjava: “ Pasó a desnudarme minuciosamente, enjugándome el sudor del cuerpo con una toalla y cuando ya daba yo muestras visibles de excitación, me tendió sobre la litera y empezó a masturbarme. Era impersonal y eficaz ”.
La seva nocturnitat, la tendència als excessos alcohòlics i la “promiscuïtat militant” -segons diu Jaume- feien pensar que la publicació dels dietaris complets de l’autor inclouria una quantitat notable d’anècdotes sucoses sobre la seva vida privada, que acabarien d’una vegada amb l’elogiable capteniment que abunda als seus poemes. No és el cas. Diarios 1956-1985 ha aixecat una gran expectació: des de fa anys es coneixia l’existència dels papers inèdits que han estat inclosos al volum, però s’havia especulat que Carmen Balcells, que gestionava el llegat de Gil de Biedma, no els volia publicar per la polèmica que alguns fragments podien provocar. “Qui busqui morbositat no la trobarà -assegura Echevarría-. La naturalitat amb què ell vivia el sexe és admirable, i quan escrivia el seu primer dietari era molt jove, només tenia 27 anys. I parlava de la seva intimitat amb una gran desimboltura. Diarios és un llibre d’una gran tristesa, que es llegeix amb intensitat, fins i tot a la primera part, en què tot i ser jove ja es mostra elegíac”.
El trajecte intel·lectual
El volum s’obre amb l’extens Retrato del artista en 1956, que segons l’editor del volum, Andreu Jaume, és “una minuciosa i molt meditada transformació d’un text juvenil en obra literària, complexa i ambigua, plena de senyals i símptomes que conviden a considerar-la l’origen de la seva trajectòria intel·lectual”. El primer dels quaderns pròpiament inèdits és Diario de ‘Moralidades’, 1959-1966, i allà es fa evident l’esforç del poeta per deixar enrere i trobar “l’empresa de salvació personal” que representa el corrent de la poesia de l’experiència segons Robert Langbaum: escriu “una poesia que s’anuncia no com a idea, sinó com a experiència de la qual poden abstreure’s una o més idees com a racionalitzacions problemàtiques”. Entre 1959 i 1966 l’autor va escriure alguns dels seus grans poemes: Barcelona ja no és bona, o mi paseo solitario en primavera, A una dama muy joven, separada i La novela de un joven pobre.
El segon bloc és Diario de 1978, on ja era conscient que la seva “vena poètica s’estava esgotant i començava a adonar-se -recorda Andreu Jaume al pròleg del volum- de la fantasmagoria del món que, sense ser-ne conscient, havia creat amb la sensatesa passiva dels seus poemes, acostant-se cada vegada més al desemparament solipsista de Gabriel Ferrater”. És un text més homogeni, endreçat sense dates, que arrenca amb el cap de setmana d’Any Nou que Gil de Biedma va passar amb la seva última parella estable, l’actor Josep Madern, a la casa d’Ultramort. “ Nada más triste que saber que uno sabe escribir, pero que no necesita decir nada de particular, ni a los demás ni a sí mismo ”, s’hi pot llegir.
El crepuscular Diario de 1985 ocupa només vint pàgines, i s’hi consignen els dies del primer ingrés a la clínica parisenca Claude Bernard. Per a Jaume, “les poques pàgines que hi va escriure serveixen com a conclusió a un cicle dietarístic en què la malaltia, com a revers d’un amor desaforat per la vida, l’havia acompanyat des del 1956. Encara s’hi poden llegir alguns passatges il·luminats”. L’últim Gil de Biedma es troba malament i se sent desanimat, li costa dormir i intenta continuar llegint encara que és conscient que la seva vida s’acaba. Moriria el 8 de gener del 1990, poc després de fer 60 anys.
