Ghibli, programa doble final?

Corria l’any 1988 quan l’estudi d’ anime Ghibli va prendre una decisió arriscada: estrenar en una sessió doble La tomba de les lluernes i El meu veí Totoro, les últimes pel·lícules dels dos fundadors de la casa Isao Takahata i Hayao Miyazaki. La jugada d’unir un melodrama històric i un relat fantàstic per a nens en un sol programa no va funcionar en taquilla tan bé com s’esperaven -els ingressos arribarien més tard gràcies al marxandatge de Totoro- però, vist amb perspectiva, segurament es tracta d’un dels millors dobles programes de la història del cinema.

Vint-i-vuit anys després, Ghibli torna a la cartellera per partida doble gràcies a la iniciativa de la distribuïdora Vertigo Films, que, aprofitant l’estrena del nou treball del jove talent Hiromasa Yonebayashi, El recuerdo de Marnie, ha rescatat del calaix l’última obra del veterà Takahata, El cuento de la princesa Kaguya, El cuento de la princesa Kaguya del 2013. Dos títols nominats a l’Oscar al millor film animat -en anys diferents- que es podran veure seguits al cinema: en horari de tarda El recuerdo de Marnie i, ja al vespre, El cuento de la princesa Kaguya.

Si cada estrena de Ghibli ja és un petit esdeveniment, aquesta encara més i no tan sols perquè siguin dos títols. El cuento de la princesa Kaguya és el testament fílmic d’Isao Takahata, la pel·lícula amb què el japonès es va acomiadar de la direcció de cinema als 77 anys de la mateixa manera que el seu amic Miyazaki tancava la seva carrera aquell any amb El vent s’enlaira. La pel·lícula adapta el conte tradicional del segle X Taketori Monogatari, el més antic que es coneix al Japó; és la història de la nena que apareix un bon dia en un brot de bambú, una criatura màgica adoptada per un humil tallador de bambú que creix ràpidament i acaba traslladant-se a la gran ciutat per convertir-se en una princesa i ser cortejada per pretendents de les corts més riques del Japó. Un relat sobre la pèrdua de la innocència i el poder de la naturalesa per trencar les cadenes de la societat que encaixa a la perfecció en la tradició de missatges ecologistes i personatges femenins forts de Ghibli.

Takahata es mou dins les constants temàtiques de l’estudi, però en la seva última pel·lícula el director es permet un estil d’animació més radical i personal que es distancia de la clàssica línia clara arrodonida de Ghibli, com fugint de l’estil hiperrealista al qual tendeix l’animació per ordinador moderna. Inspirant-se en la pintura tradicional japonesa, Takahata dóna expressivitat a les imatges amb un traç inacabat i viu, fregant els límits de l’esbós, deixant abundants espais en blanc als fons i fent servir colors suaus d’aquarel·les. Recursos mínims als quals el director treu el màxim profit i que fa servir per donar forma al to fantàstic i poètic del relat. En un panorama dominat per l’animació digital en 3D, El cuento de la princesa Kaguya no només reivindica l’animació 2D tradicional, sinó també el dibuix a mà, imperfecte, expressiu i orgànic.

Els nostàlgics de l’estil Miyazaki, mentrestant, poden regalar-se amb els colors vius i les formes diàfanes d’ El recuerdo de Marnie, que adapta una de les novel·les juvenils favorites d’Hayao Miyazaki, When Marnie was there, de l’escriptora anglesa Joan G. Robinson. Yonebayashi, que ja es va enfrontar a un repte similar en adaptar una novel·la de Mary Norton al seu debut, Arrietty i el món dels diminuts, trasllada l’acció al Japó contemporani, on l’adolescent protagonista viu aïllada per la seva melancolia i fantasmes interns, refugiada en un món de fantasia. Una jove en el trànsit de fer-se adulta en un relat ple de màgia que, tanmateix, més que als clàssics de Miyazaki recorda les novel·les de Henry James i té molt de melodrames onírics a l’estil de Rebeca i Retrat de Jennie. És, en resum, una història gòtica de fantasmes plena romanticisme, però sense la poesia i l’encant de les obres mestres de Ghibli.

El recuerdo de Marnie podria ser l’última pel·lícula de l’estudi, immers en una crisi provocada per la retirada de Takahata i Miyazaki, la marxa de Yonebayashi i els alts costos de mantenir-se fidel a l’animació tradicional. La supervivència de Ghibli depèn, segurament, de l’èxit de dues coproduccions que s’estan gestant: The red turtle, dirigida per l’holandès Michael Dudok, guanyador de l’Oscar al millor curt animat, i Your name, el debut de Makoto Shinkai, l’enèsim hereu de Miyazaki. |