Gessamí Boada: "M'agraden coses que estan entremig dels gèneres, com Ariana Grande, James Blake i Lana del Rey"

BarcelonaLa pandèmia va enxampar la cantant i pianista Gessamí Boada (Mataró, 1989) amb una desena de cançons preparades per convertir-se en un disc i el propòsit de "començar" una nova etapa en què la relació amb el jazz fos menys explícita que a l'àlbum White flowers (2018). El disc, titulat On començo jo (Microscopi, 2020) i còmplice d'un pop electrònic amb referents com Lana del Rey, Ariana Grande i Tori Kelly, es va publicar el novembre de l'any passat, però les restriccions de la segona onada en van impedir una presentació com cal. Ara, aquest dijous, Gessamí Boada el presenta a La Nau de Barcelona (20 h) dins del cicle CurtCircuit.

En el disc nou un canvi respecte a White flowers és que l'aproximació al jazz ja no és tan evident.

— Sí, totalment. Aquest disc volia que fos diferent. No l’hem enfocat directament des del gènere, sinó que hem anat a buscar el que crèiem que necessitaven les cançons, i necessitaven aquesta cosa més actual, més experimental. El jazz continua estant allà perquè forma part del que jo he estudiat i del que jo escolto, però ja no ho aplico de la mateixa manera a les meves cançons. A més, el primer disc era una gravació de la banda tocant en directe, i en canvi On començo jo de directe en té poc: és tot molt pensat, molt cuidat, i cada detall té una intenció darrere.

Què has estat escoltant que t’ha ajudat a concretar aquest canvi?

— Moltíssim Ariana Grande, molt James Blake, molt Lana del Rey, Rosalía... M'agraden coses que estan entremig dels gèneres. Com Tori Kelly, que m’agrada molt com canta.

Temàticament, el disc és un recorregut per la teva biografia?

— Normalment escric des d’experiències pròpies o des d’impulsos emocionals propis. No tenen per què ser coses que m’hagin passat, però sí coses que he sentit o històries que m’han explicat altres persones i amb les quals m’he sentit identificada; llavors és com que magnifico aquesta sensació, la porto una mica al límit i des d’allà em surten les lletres.

T'ho deia també per les fotografies que hi ha al llibret i per la força de paraules clau com començar.

— La de les fotografies soc jo de petita, sí. Al cap i a la fi és sempre la meva perspectiva, i intento acompanyar a qui escolti la meva música amb experiències que són universals, com l'amor i la relació amb la natura. També volia que es notés aquest canvi d’etapa tant a nivell sonor com a les lletres. Per mi és això, veure l’evolució des que era molt petitoneta, i fins ara, que estic orgullosa del que he fet i fins on he arribat. És un començament. Ho visc així. Però igual d’aquí dos anys torno a tenir un altre començament. Es poden tenir molts començaments a la vida, crec.

Com si no fossis ningú és una cançó que et cantes a tu mateixa?

— En principi no. Va néixer per a una altra persona que tinc a prop i que ha fet un canvi molt important a nivell personal. Però amb el temps he vist que també parla de mi i que encara necessito cantar-me-la i aplicar-me-la perquè continua sent difícil creure en un mateix, i també és vàlid tenir moments d’inseguretat, moments més foscos, perquè si no no apreciem les parts bones de la vida.

Parlant de moments foscos, pots explicar Pluja d’estiu, que és la cançó amb el to més fosc del disc?

— Sí, més fosc, més cru i més realista. Perquè qüestions com el canvi climàtic i la injustícia social les visc amb molta preocupació. Aquesta cançó parla d’això: s’estan desfent els pols, estan pujant les temperatures, els animals estan perdent els seus espais naturals, estem deixant morir la gent al mar. Sembla que l’espècie humana hagi d’anar evolucionant, i a vegades tinc la sensació que anem cap enrere. La cançó és simplement un recordatori: o fem alguna cosa o això va cap al desastre. No vol ser catastrofista, però sí un toc d’atenció.

Per què en el disc no inclous Dust in the sky, la cançó que vas compondre durant el confinament?

— Perquè totes les cançons que hi ha al disc ja les tenia escrites abans de l’etapa covid, i per a mi aquesta cançó és un apart: parla d’una situació molt concreta, i m’agrada que estigui diferenciada del disc.

Cantes en tres llengües: català, castellà i anglès. Com la tries? En funció de la melodia? Del sentiment que hi vols expressar?

— Depèn del dia. I també depèn de l’acord; sé que no té gaire sentit, però l’acord que em serveix de punt de partida em porta cap un lloc o cap a un altre. També pot ser que hi tingui a veure què vull transmetre o què sento... No és una decisió gaire conscient.

La tonalitat no hi té a veure, doncs?

— No, la tonalitat no perquè jo, de fet, jugo molt amb l’intercanvi modal, que no se sap ben bé en quina tonalitat estic. La tonalitat no em determina gaire l’idioma.

—