Milena Busquets: “La gent s’enamora de mi 15 minuts i després m’odia 15 anys”

Milena Busquets Tusquets (Barcelona, 1972) publica cada dos anys un llibre on t’explica la seva vida amb elegància i desvergonyiment, amb lleugeresa i contundència. El seu pensament –i això cada dia s’agraeix més– fuig del gregarisme. La seva escriptura conserva un cert anarquisme esnob dels seus orígens burgesos. Filla de l’editora i escriptora Esther Tusquets, la seva novel·la També això passarà (2015) es va publicar en més de trenta països. Ara acaba d’arribar a les llibreries Assaig general (Amsterdam Llibres, en català, i Anagrama, en la versió original en castellà).

Comencem amb una frase del teu últim llibre: “La gent s’enamora de mi durant 15 minuts i després m’odia durant 15 anys”.

— Sí, sí, és veritat. Potser també et passa a tu. La gent que som, no sé si seductors, però almenys simpàtics i ben educats, tenim una entrada molt bona, de ficar-nos la gent a la butxaca, i després veuen la veritat: que no sempre estàs de bon humor, que no sempre tens ganes de seduir. Crec que seria millor ser més equilibrat. No començar tan alt per no caure tan baix. Quan a la gent la treus del focus de la teva atenció, normalment t’ho fa pagar molt car.

Hi ha una altra frase, també de l’últim llibre, que lliga molt amb aquesta: “Amb els homes has de sortir corrents a les primeres de canvi”.

— Amb les dones també, eh! Dic els homes perquè són els que a mi m’agraden.

Quan és “a les primeres de canvi”?

— Quan comences a sentir que alguna cosa no funciona, i a vegades passa al cap de quatre o cinc minuts [riu]. I pot ser per un detall molt absurd.

Una falta d’ortografia en un missatge...

— No, perquè jo faig moltes faltes. Però, per exemple, la gent que fa servir moltes emoticones. Això sí [riu]. Com que soc una persona que treballa amb les paraules, m’agrada la gent que les sap fer servir. He tingut algun noviet que l’estaves engegant a la merda i t’enviava una emoticona de cara trista, i encara m’enfadava més. Quan comences a sentir fred a prop d’algú, o que no t’estima, ho notes. 

Resumint, que amb les relacions no has de tenir paciència.

— No, perquè tenir-ne no serveix de res. Jo, que tinc experiència, perquè ja tinc 52 anys, m’he adonat que esperar funciona amb alguns textos, amb alguns projectes, amb els fills, amb els gossos, però amb l’amor no. Si algú no t’estima, no t’estima. No hi pots fer res. I aleshores el millor és marxar. Però jo, a vegades, he trigat dos o tres anys a marxar de coses que ja sabia que no anaven.

Quina és l’última vegada que has pensat: “Milena, t’hauries d’haver casat”?

— A mi encara m’agradaria casar-me, però soc gran, i les bodes d’ancians resulten una mica patètiques [riu]. Ara ja no m’ho proposen, ja veuen que soc un cas perdut. Casar-me voldria dir que he trobat una persona amb la qual realment puc fer el camí que em queda de vida.

Però és que potser el problema realment no és l’altre, sinó tu.

— Clar, el problema soc jo. De fet, totes les meves exparelles m’han acabat dient: “El problema és que tu no vols tenir parella, i quan reconeguis això..."

O que ho volem tot.

— Jo ho vull tot o res. El problema és que la gent es pensa que no és prou forta per aguantar el res, i sí que som prou forts per aguantar el res, per passar temporades sols o mig sols. I també som prou forts per al tot. La gent es pensa que no suportarà el tot o el res i es queda en un entremig, a vegades més a prop del tot, quan es casen, però que després va baixant.

Últimament, si no sabessis que tens 52 anys, quina edat diries que tens?

— Buf! Una edat dolenta, 15 o 16 [riu]. Una edat que et surten grans i fas l’idiota. Crec que tinc una part de mi que es pot dir infantil, però també es pot dir vital. La part que em manté desperta i que fa que escrigui, i que escrigui tal com escric, és aquesta part d’ingenuïtat o de candor. És com un optimisme de persona molt jove, de pensar que tot pot passar, encara. Jo penso, realment, que encara pot passar tot. Si decidís que el que realment vull és anar a la Lluna, d’alguna manera m’espavilaria per contactar amb algú o per començar a estalviar per als viatges interestel·lars.

Has dit que el teu últim llibre és una mena de testament.

— No, no ho vaig dir mai. Això són els periodistes. Com sou, eh? Quan va sortir aquest titular els meus fills em van trucar dient-me: “Estàs malalta i no ens ho has dit!” Però a qui se li acudeix fer testament als cinquanta anys? No és només que el llibre no sigui un testament, és que tampoc n’he fet a la vida. I saps per què ho diuen? Perquè quan et poses a escriure de debò, coses que no són historietes o tonteries, diuen que és un testament. No, simplement és que escric bé i que estic dient coses amb certa contundència, que per això em paguen i per això la gent compra els llibres.

¿No has anat al notari a fer testament? Jo sí.

— El testament de veritat o aquell testament que, si et quedes babau, et desconnecten?

El testament davant de notari.

— Perquè tu no tens fills, però jo si em moro tot va automàticament als meus fills. Jo no necessito el notari per a res. O igual sí. El que em fa ràbia és que quan dius alguna cosa amb contundència, amb mala llet, amb lirisme o amb romanticisme, immediatament és com si estiguessis posant els punts finals. No és un testament, el llibre. Assaig general, es diu, i aquesta és la idea, que estàs provant alguna cosa i encara no ets ni al dia de l’estrena.

¿Tu has aclarit què venim a fer aquí i quin és l’objectiu últim d’estar un temps per aquí?

— Sí, ser feliços i estimar-nos. És molt simple. Jo crec que no hi ha una altra cosa. 

¿Escrivint, per tu, és més important la primera frase o l’última?

— L’última, crec. T’hi jugues molt. El final és dir-li a la persona que ha valgut la pena escriure i que em llegís, perquè l’he portat fins aquí. Com en una relació sexual, el final també és molt important [riu]. No és igual com acabin les coses. Saber el final d’una història és una inquietud humana bàsica. Odio els finals oberts. T’he pagat 17 euros per un llibre, el puto final me’l resols tu.

S’acosta Sant Jordi. Quins records tens dels teus últims Sant Jordis?

— És molt cansat, Sant Jordi. Cada cop hi ha més polítics. Per mi n’hi ha massa. Hauria de ser una festa dels escriptors, artística, bohèmia, i no dels quatre polítics de torn demostrant que els importa la cultura, quan ja sabem que se’ls en refot. Però, a part d’això, és la sensació que no pots dedicar prou temps a la gent. Et porten flors o et porten bombons, o es posen a plorar... Suposo que si escrius sobre aventures hi ha una distància més gran, però amb mi la distància és molt poca. 

Quina és l’última vegada que t’has banyat al mar?

— Ostres, ara fa molt. Potser l’octubre passat. El mar és important per mi, per tots els que hi vivim a prop és un regal que ens han fet. Som mediterranis, pertanyem a aquest mar. A més, el nostre és un mar molt romàntic. Grècia, el bressol de tota la cultura occidental.

Si un dia no et trobo, el primer lloc on et buscaria seria Cadaqués. Però quin és l’últim lloc on t’hauria de buscar?

— [Riu.] No sé per què t’anava a dir Múrcia, que no hi he estat. I després els llocs miserables, petits, foscos... No m’agraden. Jo soc de mar o de ciutat. La muntanya no la conec. Em van invitar als Alps italians i em va semblar una porqueria, tot blanc, glaçat, immòbil. El mar es mou i et menges el que produeix. Fora bromes, que no s’enfadi ningú de Múrcia ni de les muntanyes. Ho dic per fer-nos riure. Un estima allò que coneix bé.

El teu pare es va morir quan tu tenies 17 anys, la teva mare quan en tenies 40. Quin és l’últim record que tens amb cadascun d’ells?

— Amb el meu pare, veure’l a l’hospital, amb càncer i molt malalt. Havia fet un examen, havia tret bones notes i em va felicitar, allà assegut, amb una bata. Ell no volia fer-se la víctima, la vida continua fins que continua. I amb la mare, també en un hospital. Quin desastre, morir als hospitals! Jo vull morir a casa. La gent abans moria a casa i moria millor. Era més digne, els records eren menys pàl·lids, sense estar envoltats de desconeguts. 

¿Ser filla d’una família burgesa et converteix en burgesa?

— Jo no soc filla d’una família tan burgesa, no sé per què ho dic tant al llibre. Si l’escrivís ara ho canviaria. El meu pare era de la classe mitjana catalana, molt polititzada, molt nacionalista. Els meus pares es van separar, em vaig quedar vivint amb la meva mare, veia el pare un cop per setmana. La meva mare provenia de la burgesia, però aquesta burgesia catalana, més convencional i més tradicional, la meva mare la va deixar. A casa hi havia escriptors, periodistes, actors, homosexuals... De fet, allà on vivíem, que era un lloc bastant burgès, érem com els veïns estranys, no agradàvem gaire, perquè de cop podia arribar el Terenci Moix vestit amb lligues o amb calcetes. La meva mare va ser la que va fer la gran escapatòria. No es va casar amb el meu pare, no ens va batejar, va ser autònoma, va treballar molt en una època en què les mares no treballaven, almenys les del meu col·legi. Ella va fer l’autèntica revolució i jo vaig créixer en un ambient en què vaig tenir la sort de poder anar a París sense que fos un problema, aprendre idiomes, poder viatjar, no patir per diners, i tenir molt a prop un ambient artístic molt estimulant. No soc gens burgesa, no sé per què ho reivindico al llibre. Potser perquè hi ha la tendència contrària, de reivindicar els orígens de barri, populars, que està molt bé i té molt de mèrit. Però jo penso que tot té mèrit, sobretot perquè un no escull on neix ni si té una mare que l’estima més o menys. No hauríem de justificar-nos per haver nascut aquí o allà.

A vegades penso que la llibertat amb què penses, la llibertat amb què escrius, potser et ve d’aquests orígens.

— Sí, això és molt interessant. Hi ha una certa desfachatez, que en diríem, i això pot ser que vingui del fet d’haver considerat durant un temps que el món era meu, que no hi havia cap problema. Però això passa ràpid. Un cert confort i un cert origen t’ajuden a l’hora de dir barbaritats, és veritat. I potser això passa a la part alta o a la part baixa, on també et fa la sensació que no tens res a perdre. El problema és el mig. Però no em ve només d’això. També hi ha un esforç de voler acabar cada capítol amb una frase bona, de voler dir alguna cosa que no sigui repetir, alguna cosa de posar-me en perill, en un precipici. És més divertit.

Les dues últimes preguntes són iguals per a tothom. Coneixes alguna cançó d’El Último de la Fila?

— No en conec cap, quin horror. Vaig anar al Liceu Francès, després vaig estudiar a Londres... Com que soc una burgesa... [Riu.] No, no vaig escoltar El Último de la Fila. Aquella del camión és del Loquillo, oi? 

Yo para ser feliz quiero un camión. Sí, és del Loquillo.

— Ah, exacte, aquesta sí que la conec.

¿Tu què vols per ser feliç?

— Vull que m’estimin. Tothom.