La generositat de Pablo Picasso amb l'exili republicà

BarcelonaCom que sap espanyol, la historiadora de l’art francesa Geraldine Mercier va rebre un encàrrec molt concret mentre feia la beca del seu doctorat al Museu Picasso de París: estudiar els documents de l’arxiu personal de l’artista sobre la seva relació amb Espanya. La majoria estan escrits en castellà i encara no s’havien treballat en profunditat. Gràcies a la feina de Mercier s’ha pogut conèixer amb més detall el compromís polític i la solidaritat que va mostrar l’artista amb els exiliats republicans després de la Guerra Civil. “Entre els documents hi ha moltes sol·licituds d’associacions i organismes polítics i comitès de defensa dels republicans durant la guerra i durant els anys 40 perquè els donés suport”, explica Mercier.

Aquestes demandes no eren estranyes, ja que aleshores Picasso ja estava considerat com un gran artista i després de pintar el Guernica s’havia convertit en una figura icònica també a nivell polític. “Hi ha vegades que les sol·licituds es limiten a demanar-li que sigui el president honorífic d’alguna associació”, afirma l’experta. Però va haver-hi una sèrie d’escrits que van cridar-li l’atenció: “Picasso no acostumava a contestar les cartes, però vaig trobar que n’havia respost algunes, i això vol dir que estava realment interessat en aquella associació o l’organisme”. A més, va poder treballar amb una llibreta de comptes i va descobrir que Picasso va fundar a París el Comitè d’Ajuda als Republicans Espanyols, que coordinava les donacions econòmiques, de roba i aliments fetes als Estats Units, Mèxic i l’Amèrica Llatina i que anaven destinades a l’Hospital Varsòvia de Tolosa i a una colònia d’exiliats al sud de França. Una altra troballa és la documentació d’una donació de 100.000 francs al Comitè General d’Ajuda a Espanya. Amb aquests diners es podia donar llet a 4.720 nens durant tres mesos.

Geraldine Mercier va fer públics els resultats de la seva recerca ahir amb una ponència dins el III Congrés Internacional Picasso, que se celebra fins diumenge al Col·legi d’Arquitectes de Catalunya i a la Fundació Palau de Caldes d’Estrac. A més de la presentació, desenvoluparà la seva recerca dins l’exposició que el Museu Picasso de París dedicarà al Guernica el 2018. Aquesta edició del congrés està centrada en una temàtica tan complexa com és Picasso i identitat.

Un ajut cada vegada més intens

A més de Mercier, hi ha una altra estudiosa al congrés que s’ha capbussat en la solidaritat republicana de l’artista. La investigadora Inmaculada Real s’ha capbussat en el terreny encara poc conegut del llegat dels artistes republicans exiliats. “Picasso va ser per a ells una taula de salvació i un trampolí per llançar-se a la vida artística internacional”, afirma Real, que va dedicar la seva tesi doctoral als museus que van recuperar patrimoni de l’exili.

Picasso ja col·labora amb la República l’any 1937 però el seu compromís s’intensifica a partir de l’any 1939 -quan molts artistes i intel·lectuals creuen la frontera- i es prolongarà fins als anys 50. Aquest període coincideix amb la feina que els exilitats van fer de manera conjunta per evocar la memòria de la cultura republicana amb cercles culturals a París i Tolosa. “Els artistes que es van quedar a França després de la Guerra Civil tenen un punt en comú: Picasso. Tots en algun moment el coneixen, visiten el seu taller o li demanen ajuda”, subratlla Real.

La implicació de l’artista malagueny amb aquests compatriotes i col·legues va ser molt diversa: va gestionar la sortida dels camps de concentració de Manuel Ángeles Ortiz i Antonio Rodríguez Luna, va regalar obra seva a altres artistes com Pedro Flores perquè poguessin aconseguir diners venent-la, també va rescatar el taller Ángeles Ortiz mentre estava tancat, va vendre obres pròpies en actes benèfics i, fins i tot, va presentar col·leccionistes i marxants a aquests artistes i va participar amb ells en exposicions.

“La generositat de Picasso amb l’exili republicà és molt rellevant. Alguns l’han criticat per no haver denunciat públicament el feixisme i haver-se limitat a fer obres en suport de la República, però l’actuació que va fer ell no la va fer cap altre espanyol. Picasso va adoptar un paper de pare protector”, diu Real. Aquests ajuts no només van fer efecte en la vida dels exiliats i en la consciència de Picasso. També es va notar en la col·lecció del malagueny, que es va enriquir amb les obres que aquests artistes li van regalar. I fins i tot en la seva pròpia obra: “Picasso els va influir, però en el cas d’Apel·les Fenosa també va ser al revés. Picasso adopta el seu llenguatge i fa obres molt paral·leles. Aquest paral·lelisme es pot veure mirant les obres de Fenosa que hi ha a la col·lecció personal de Picasso i en peces molt semblants que Picasso va fer un o dos anys després”, conclou la investigadora.

La tria de la identitat com a tema central d’aquesta edició del Congrés Internacional Picasso té a veure amb l’exposició de retrats que es pot veure al seu museu barceloní. “La identitat en Picasso és un interrogant constant i seguim trobant noves explicacions. Els retrats i els autoretrats són sovint una investigació sobre la identitat dels models i d’ell mateix”, afirma el catedràtic del Trinity College i membre del comitè assessor del Congrés, Michael Fitzgerald. “Picasso té múltiples identitats, des de com va vestit fins a les seves identitats espanyola i catalana”, diu el director del Museu Picasso i també membre del comitè, Emmanuel Guigon. L’encarregada d’obrir el congrés va ser directora adjunta del Centre Georges Pompidou de París i experta en Picasso, Brigitte Leal, que va parlar d’un Picasso espanyol i català de cor però francès d’adopció.

El ‘Guernica’, una pintura cervantina

Coincidint amb el 80è aniversari de la pintura, el Guernica centra un dels blocs del III Congrés Internacional Picasso. Rafael Inglada, de la Fundació Pablo Picasso de Màlaga, va explicar ahir que aquesta obra s’ha relacionat amb pel·lícules i amb artistes com Goya i Géricault, però que hi ha un referent més pròxim: la tragèdia Numancia, de Miguel de Cervantes. A més del fet que la pintura i l’obra de teatre comparteixen la temàtica de la destrucció d’una ciutat i la desolació d’un poble, Picasso va pintar el Guernica en un taller que mesos abans havia sigut el local d’assaig d’un muntatge d’aquesta obra. “El Guernica és una posada en escena teatral, una escenificació surrealista dins el seu propi taller”, va dir Anglada, que va relacionar passatges del text amb detalls de la pintura. A més, la professora de la UNED Genoveva Tusell va explicar les vicissituds del retorn de la pintura a Espanya: va recordar que el primer intent de recuperar-la es remunta a l’any 1968 encara durant el franquisme i que l’operació va perillar en diverses ocasions, especialment arran del cop d’estat del 23-F.