“No podia fer una sola donació i a un sol museu de Barcelona, i menys al Macba, que era el museu museu”, diu Daniel Giralt-Miracle, obeint la seva visió del país i la seva vocació de servei públic. Així que des dels anys 80 fins ara ha fet donacions a prop de 20 institucions, entre les quals destaquen el Museu de Valls, que va rebre la seva col·lecció d’art (1999-2021); el Museu del Disseny, on ha dipositat el llegat i la correspondència de Ricard Giralt Miracle i treballs litogràfics de l’avi Francesc Giralt III (2018-2021); i l’Arxiu Històric del Col·legi d’Arquitectes, on va donar el material gràfic del Grup R, obra de Ricard Giralt Miracle i 300 fotografies de Francesc Català-Roca. Unes altres donacions van ser per al Museu Reina Sofia, que va rebre la col·lecció de cartells de Ricard Giralt Miracle (2010), i el FAD, que custodia des del 2019 els documents del VII Congrés de l’International Council of Societies of Industrial Design (ICSID) celebrat a Eivissa el 1971.
La generosa donació de Daniel Giralt-Miracle a l'Arxiu Nacional de Catalunya
El crític d’art culmina el lliurament del seu llegat donant 30.000 llibres i 5.000 carpetes d'art antic i modern
BarcelonaDaniel Giralt-Miracle (Barcelona, 1944) té una trajectòria de seixanta anys com a professor, crític d’art i gestor cultural. Va ser el primer cap del Servei d’Arts Plàstiques del departament de Cultura de la Generalitat, més endavant va ser el director del Macba i va convertir Gaudí en un fenomen internacional amb l’Any Internacional Gaudí el 2002. I al mateix temps no es perd cap detall de tot el que passa en el terreny de les arts plàstiques. Com un treballador incansable, analitza el present del sector i hi apunta futures línies. “Estic analitzant totes les experiències que es produeixen i veig que canviarà tot”, afirma Daniel Giralt-Miracle, que aquest dimarts signa amb la consellera de Cultura, Natàlia Garriga, la donació a l’Arxiu Nacional de Catalunya de 30.000 llibres d’art i de 5.000 arxivadors d’art antic i modern, tot i que estava planificada des d'abans de l'esclat de la pandèmia.
“Canviaran els llenguatges artístics, els continguts, els llocs d’exposició i què és art... El que sorgirà desbordarà les galeries, els museus, els teatres i els teatres d’òpera”, explica. En resum, assegura que els artistes han d’entomar les novetats i fer-se-les seves i que cal ser valent per assumir nous models. “No soc pessimista, malgrat que és difícil acceptar la renúncia a uns models que has treballat. Crec que sobretot la museologia viurà un esclat que va més enllà de les parets dels museus; això que s'està fent ara amb artistes com Van Gogh i Klimt són les beceroles de la utilització digital de l’art, perquè aprofiten un missatge del segle XX per jugar amb les màquines digitals d’avui; és un joc, però hi haurà un moment que no caldrà recórrer a aquests artistes: es farà creació pròpia”.
“No em facis un monument”, adverteix Giralt-Miracle, mentre fa de guia per uns espais que abans acollien la impremta fundada pel pare, el llegendari taller Filograf, el taller d’enquadernació i la biblioteca. “Soc un Diògenes, tinc la mania de guardar-ho tot”, assegura. Manté un despatx i uns altres espais on rep els amics i on l’acompanyen treballs del seu pare, Ricard Giralt Miracle, considerat el pare de la gràfica catalana, i dels grans artistes que ha tingut més a prop, com Eduardo Chillida, Antoni Tàpies, Joan Brossa, Josep Guinovart i Andreu Alfaro. També de dissenyadors, com és el cas d’una làmpada que li va regalar Miquel Milà quan estudiava a la universitat i que ara crea un bodegó minimalista amb un pot ple amb els pinzells del pare. “El taller Filograf va ser l’enciclopèdia de la meva vida”, recorda.
"Una idea molt clara de país"
Tant en la seva feina per a les administracions públiques com en els donacions, a Giralt-Miracle l’ha guiat una idea de país molt clara: “Com a cap del Servei d’Arts Plàstiques, vaig organitzar una xarxa d’actuació per tot el territori amb una idea global, com volia el conseller i com jo creia que era aquella Generalitat primera, que tenia ganes de donar servei més enllà de Barcelona, i que tenia una idea molt clara de país. I jo, com a fill d’un republicà, pensava que allò era com la Mancomunitat de Catalunya. Penso que treballo per a un país estat i l’entenc com una globalitat”.
“Per a mi l’important és donar, és una cosa sagrada per a mi –subratlla–. El 90% és fruit de la meva feina, d’intercanvis, d’haver compartit una amistat... Penso que al ser públic aquest patrimoni tindrà una accessibilitat, així que he dedicat els últims tres anys a decidir a qui li podia ser útil. No soc la Thyssen, soc un modest crític que ha treballat durant seixanta anys i que ha tingut el privilegi de viure i treballar en el món de l’art”. Planificar la donació ha sigut un procés laboriós. “M’ha costat molt prendre la decisió, perquè ara em sento com un rei despullat, no com l’emèrit, que no ha pagat res, sinó que he retornat a la societat el que la societat m’ha donat”, assegura.
De la seva feina per a les administracions, Giralt-Miracle també en recorda una part més difícil: “Venien molts familiars que tenien 300 pintures de l’avi a les golfes i les volien vendre, però això no existia ni econòmicament ni legalment. Va ser molt dur haver d'explicar a les famílies que la nova llei era que l’artista era reconegut com a persona física i persona fiscal, i que havia de declarar. També hi ha la creença que l’avi és Picasso i que se li ha de fer un museu, i Catalunya té tants artistes que no pot assumir un museu per a cadascun d’ells”.
Les finestres del despatx de Giralt-Miracle estan plenes de pòsters i d’imatges molt diverses, i entre elles hi ha un cartell d'una exposició del pare. “Soc absolutament una continuïtat històrica del pare, no com a dissenyador, ni impressor ni editor, però jo vaig néixer en aquest humus”, recorda. I efectivament va créixer en un entorn cultural privilegiat. “A l’estudi de Filograf el pare hi va rebre els poetes Josep Janés, Marià Manent, J.V. Foix i Joan Brossa, el jove Oriol Bohigas i els arquitectes del Grup R, i Joan Triadú, que vivia aquí al davant. Jo soc l’aprenent que porta les proves dels impresos al Carles Soldevila i el Ferran Soldevila, o vaig a Mallorca per ensenyar-li a Miró com ha quedat una plaqueta i parlo hores amb el seu estudi”, conclou.