La generació Pompeu

Barcelona'Les amigues de l’Àgata', estrenada el 2015, va marcar un abans i un després al grau de comunicació audiovisual de la Universitat Pompeu Fabra (UPF). Fins aleshores, cap treball de final de grau s’havia catapultat als festivals de cinema del país i havia aconseguit una nominació al premi Gaudí a millor pel·lícula. Dirigit per Laia Alabart, Alba Cros, Laura Rius i Marta Verheyen, el film va ser el resultat d’un canvi de concepció de l’últim any de la carrera a la UPF i va començar a traçar el camí que, després, han seguit projectes com 'Júlia ist', que s’estrena avui als cinemes de Barcelona, Girona i Madrid. Aquells van ser uns primers passos que mostren com el grau de la universitat s’ha transformat en un planter de cineastes catalans.

Esquivar les jerarquies

Rodatges col·lectius i sense els tempos de la indústria

La llavor d’aquesta nova manera d’entendre el treball de fi de grau es va sembrar fa cinc anys, quan la universitat va repensar l’estructura de l’últim curs de la carrera. “Abans es feien alguns curtmetratges, peces petites i tutories puntuals. Ara els alumnes s’organitzen en equips de quatre o cinc companys i hi ha la possibilitat de treballar tot l’any en el rodatge d’un llargmetratge. Els professors els acompanyem amb tutories. A través d’una col·laboració amb la SGAE, també convidem cineastes perquè vegin la seva feina i els donin consells”, explica el coordinador de projectes de ficció i professor de la UPF, Gonzalo de Lucas, que subratlla: “Com que al cinema costa arribar-hi, violentem aquest procés”.

Però no només es tracta d’obrir les portes dels alumnes al món cinematogràfic, sinó també d’impulsar una manera concreta de treballar. Els estudiants esquiven la jerarquia pròpia de la indústria audiovisual i treballen de forma col·lectiva, de manera que en la majoria dels casos hi ha més d’un director per a cada llargmetratge. Tampoc segueixen els tempos d’un rodatge tradicional. “Incorporen els intèrprets des del principi perquè coneguin la història de prop. Els estudiants no tenen la pressió de jugar-s’ho tot al cap de pocs dies d’un rodatge”, apunta De Lucas, que insisteix que la UPF “no és una escola de cinema”.

Aquesta manera de treballar, basada en l’experimentació, permet “descobrir què t’agrada del món del cinema”, afirma una de les directores de Les amigues de l’Àgata,Marta Verheyen. Tres anys després de rodar la pel·lícula, defensa aquesta mètode “més horitzontal” de fer cinema i l’equipara als primers films d’Albert Serra, que “es van rodar d’una manera similar”. Les amigues de l’Àgata va suposar un punt d’inflexió per al grau universitari però abans el documental Sobre la marxa, de Jordi Morató, ja va sacsejar el panorama audiovisual català. “Han creat una línia d’exigència que demostra que hi ha potencial”, afirma Jordi Balló, que s’encarrega de coordinar els projectes de documental del grau. Des del seu punt de vista, últimament “s’estan començant a reconèixer projectes que surten de la UPF i que són fruit d’aquest mètode de treball”.

Relatar vivències pròpies

Els projectes cobreixen la falta de films sobre la vida als 20 anys

La base del projecte acadèmic és donar plena llibertat als estudiants tant en termes de contingut com de metodologia. No obstant això, Gonzalo de Lucas indica que empenyen els alumnes a “reflectir una experiència concreta”, perquè “no hi ha tantes pel·lícules que retratin la vida quan es té 20 anys”. D’aquesta manera “es dota de valor el film encara que l’equip no tingui l’experiència tècnica d’un professional”, diu el coordinador dels llargmetratges de ficció.

Per als universitaris, és una via per mostrar amb una mirada pròpia la seva realitat. “Els 20 anys són un moment molt tendre de la vida. Si el retrates quan et queda lluny, pots caure en la banalització”, considera la directora de Júlia ist, Elena Martín. La proximitat amb la història que es vol explicar també va lligada a un tipus de films que busquen, sobretot, la naturalitat. “Són històries que es poden explicar de manera humil, des d’una naturalitat honesta i factible”, admet Sara Gutiérrez, directora d’Ámbar, un film que sorgeix de la promoció de l’any passat i que actualment està en fase de postproducció amb Nanouk Films. El cineasta Isaki Lacuesta, que ha format part dels tallers per aconsellar els estudiants mentre elaboren els projectes, destaca que aquesta manera de retratar el món “no es pot imitar quan ets més gran” i “és difícil de trobar al cinema del país”.

Un pont amb la indústria

Alguns projectes salten al cinema de la mà de les productores

Submergir-se en un projecte d’aquestes característiques implica dedicar-hi temps i, en major o menor mesura, diners. La universitat cedeix als estudiants el material disponible per a les gravacions, però en gran part dels casos han de buscar la manera de cobrir les despeses de rodatge i postproducció. Molts posen diners de les seves butxaques, mentre que alguns opten per llançar campanyes de micromecenatge. “Va ser un procés dur i ens ho vam pagar tot nosaltres, però no vam deixar de fer coses pels diners”, recorda Verheyen.

Una vegada enfilat l’últim tram del curs, les productores entren en escena. La UPF organitza sessions perquè els estudiants presentin els seus llargmetratges i estableixin sinergies amb diferents empreses. Si arriben a un acord, els alumnes podran acabar la pel·lícula i convertir-la en un projecte professional. Així és com, per exemple, Nanouk Films va incorporar Ámbar a la seva cartera. Segons la directora del film: “Aquesta relació amb la productora et connecta amb el món real i et dona un lloc on agafar-te”. A més, la UPF acaba exercint d’aparador de talent per a les empreses audiovisuals. “Hi ha gent del sector que està a l’expectativa del que surt de la Pompeu”, constata Martín, que assegura que el projecte li ha servit “per aprendre més que si hagués fet un màster” i també “per entrar en contacte amb la indústria”.

Alimentar les trajectòries

L’impuls de la UPF només serveix si després les carreres continuen

Sota la premissa que estan elaborant la seva primera pel·lícula, el projecte de final de grau servirà als estudiants de carta de presentació per moure’s pel món audiovisual després de la universitat. Ara bé, Lacuesta insisteix que això no ha de ser el motor que els empenyi a elaborar un film. “La sensació que hi ha un model d’èxit pot ser un perill. Fer llargmetratges no ha de ser la norma, també es poden fer curts, i és important que no busquin complaure ningú i que treballin pensant que serà la seva primera i última pel·lícula”, puntualitza el cineasta.

En aquest sentit, Jordi Balló demana més implicació del sector per donar continuïtat a les carreres dels cineastes que surten de la UPF. “Són una inversió per al país, no els podem desaprofitar després”, defensa el professor. Al seu parer, l’impuls que proporciona la universitat per als estudiants només funcionarà si el mercat és capaç d’alimentar la continuïtat de les seves trajectòries.

Vuit equips de cineastes que han sortit de la Pompeu

Sobre la marxa (2014)

Jordi Morató va ser el primer alumne de la UPF que va gravar un llargmetratge com a projecte de final de carrera. El documental, guardonat en diferents festivals, explica la història de Josep Pujiula, que va construir una ciutat amb fustes d’avellaner.

Classe valenta (2016)

Ideat com un experiment social, el documental explora l’impacte del llenguatge i les entranyes de la comunicació política amb la participació d’una vintena d’experts. Dirigit per Víctor Alonso, el film ha sigut guardonat amb el premi Abycine.

Les amigues de l’Àgata (2015)

Alba Cros, Laia Alabart, Marta Verheyen i Laura Rius van inaugurar la possibilitat de tancar el grau de comunicació audiovisual amb un llargmetratge de ficció. El film és un retrat de l’amistat als 20 anys i el trànsit cap a l’edat adulta, en què sorgeixen nous vincles i interessos que queden lluny de la infantesa. Premiada al festival internacional de cinema d’Albacete, el Rec i el D’A, la pel·lícula va demostrar que els projectes de final de carrera també poden arribar a les sales de cinema.

Les perseides (en procés)

A diferència dels llargmetratges que l’han precedit, Les perseides no es fixa en la joventut sinó que posa la mirada en la infantesa. El film és el projecte col·lectiu de final de curs dirigit per Alberto Dexeus i Ànnia Gabarró –amb Maria Colomer com a ajudant de direcció, Elisabet Janer en la direcció d'art, Ginebra Abril com a responsable de so, Ssoí Ramon com a director de fotografia i amb la producció d'Ariadna Soler i Arnau Romaní– i relata la història de la Mar, una nena de 12 anys que passa uns dies d’estiu amb el seu pare al poble on ell va créixer. A través de les vivències vacacionals, la pel·lícula destapa fets del passat que la protagonista desconeixia i aborda la convivència entre ella i el pare.

El mort viu (2014)

Va sorgir com el pilot d’una sèrie de televisió que era, alhora, el projecte de final de carrera d’Adrià Espí. La ficció va traspassar l’àmbit acadèmic: Betevé va seleccionar-lo per inaugurar el programa Tube d’assaig i va ser guardonat amb el premi Ondas a la millor ficció per internet. Entre el drama i l’humor negre, la sèrie explica la història de la família Gifra i el fill petit, un ni-ni ociós i egoista. Coproduïda per Compacto Films, ara s’està negociant la possibilitat de tirar endavant la sèrie sencera.

Júlia ist (2017)

Elena Martín va debutar com a actriu amb Les amigues de l’Àgata. Dos anys més tard, va agafar les regnes de la direcció amb Júlia ist. El film, que s’estrena avui, és una crònica agredolça d’un Erasmus a Berlín basada en experiències reals.

Ámbar (en procés d’elaboració)

Ferran Cano, Laia Cámpiz, Sara Gutiérrez, Núria Roura i Al Sarcoli van presentar l’any passat un esbós del llargmetratge com a projecte de final de curs. A través d’una sessió de pitching a la UPF, la productora Nanouk Films va interessar-se pel film, que van reprendre Gutiérrez i Roura i que actualment està en fase de postproducció. Ámbar parla de la ruptura d’una amistat a través del Max, un jove que comparteix pis amb una amiga i que passa una nit sol voltant per Barcelona.

Ojos negros (en procés)

Dirigit per Marta Lallana, Sandra García, Iván Alarcón i Ivet Castelo, Ojos negros és el seu projecte de final de curs i retrata les últimes etapes de la infantesa. Ho fa a través de la Paula, una nena de 13 anys que passa l’estiu al poble de la seva àvia.