Generació Fatbottom: el nou còmic underground

BarcelonaSi cada generació creativa té el seu punt de trobada, el seu Zeleste, CBGB o Shakespeare & Co, el de la nova fornada del còmic independent barceloní és una llibreria del Raval plena a vessar de fanzins, còmics, il·lustracions i un catàleg infinit de meravelles gràfiques. El Nico, el propietari i ànima de Fatbottom, va obrir la botiga per vendre-hi totes les coses que no trobava a les altres llibreries especialitzades de Barcelona, però en el procés ha acabat aglutinant al seu voltant una comunitat underground que no es perden les presentacions que organitza gairebé cada setmana, que es recomanen títols i que hi venen els seus fanzins: alguns fins i tot els imprimeixen en la duplicadora Riso que tenen a la botiga.

Més que una llibreria, Fatbottom és un ecosistema creatiu que alimenta l’efervescent escena del còmic d’avantguarda, en plena eclosió de noms i renovació de formes. A recer d’editorials com Apa Apa, Dehavilland o Fulgencio Pimentel i de festivals d’autoedició com el Gutter Fest i el Graf, el còmic underground està agafant embranzida. Conxita Herrero, Felipe Almendros, Irkus (M) Zeberio i Mirena Ossorno, tots amb obra nova publicada el 2016, són només quatre dels autors d’un panorama cada vegada més efervescent.

Conxita Herrero

La gran revelació del còmic que fa només cinc anys no en llegia cap

“Els còmics no m’agradaven, ho veia com una cosa de nois que no feia per a mi”, diu com si res Conxita Herrero, que amb seu primer còmic, Gran bola de helado (Apa Apa), ha enlluernat la crítica amb els seus experiments gràfics i un ús letal del color, explorant la intimitat femenina a partir d’una sèrie de relats sense fil conductor i esquitxats de fantasmes, somnis i una estranya melancolia radiant. “Vaig descobrir els còmics per casualitat fa cinc anys, quan en tenia 18 i estudiava belles arts a Madrid -explica Herrero, que viu al Prat de Llobregat-. Volia guanyar diners i vaig llegir que Mireia Pérez havia guanyat un concurs de còmics, i em vaig dir, per què no?” Estudiant els guanyadors previs del Concurs Ciutat de Cornellà, Herrero ja va entrar en contacte amb autors que la van enganxar i, a través d’ells, amb el món dels fanzins. “Que acceptessin la meva primera col·laboració al fanzín ¡Qué suerte! em va fer tanta il·lusió que a la presentació va venir tota la família i els amics”, recorda. Els seus fanzins -en té prop d’un centenar- i les seves col·laboracions van cridar l’atenció de tres editorials, però al final es va decantar per Apa Apa, que publica el seu admirat Alexis Nolla. En les històries curtes que recopila Gran bola de helado sempre hi apareix el seu alter ego, però també figures que són importants per a ella, ja sigui la mare, els amics o Ryan Gosling. “Totes les històries són la meva manera de dir a algú que l’estimo -diu-. És com un àlbum familiar”. Hiperactiva, no para de pensar i de crear projectes. Fa unes setmanes va participar en un recital de poesia al Prat i canta les seves cançons a Tronco, un grup de pop immediat i contagiós que ha format amb el seu germà Fermí. “L’objectiu és acabar tocant al Primavera Sound”, riu.

Felipe Almendros

El còmic com a teràpia per trobar la pròpia identitat artística

“Estava en un punt en què realment no sabia què volia fer -recorda Felipe Almendros sobre la gènesi de VIP -. I se’m va ocórrer que el llibre parlés del seu propi procés creatiu, de la meva lluita mental sobre si fer una cosa més o menys personal”. El resultat són més de 450 pàgines, la majoria sense diàlegs, que segueixen l’ascens a la fama d’un dibuixant de barri que acaba convertit en estrella del pop, un viatge existencial ple de fugides oníriques, trames paral·leles i salts en el temps i a través de realitats alternatives, una obra radicalment singular que fins i tot té un grapat de pàgines tridimensionals (inclou ulleres 3D). “Em semblava una bona idea per implicar el lector en la història, però l’editor gairebé em mata”, explica l’autor.

La tensió entre centre i perifèria és una constant al còmic. Com el protagonista, Almendros és del barri badaloní de Llefià però viu a Sant Gervasi i treballa a Correus. Tot i que ha fet pintura hiperrealista (al còmic hi apareix algun quadre), a VIP opta per un dibuix d’una lletjor estudiada. “És una rebel·lió contra l’academicisme. A la Llotja em van insistir molt que trobés un estil reconeixible, però jo no vull estar sempre dibuixant el mateix, així que em reinvento en cada còmic”. Una altra idea formal de VIP és l’apropiació del format de revista de tendències per subvertir-lo amb un dibuix en els antípodes del preciosisme gràfic i la superficialitat. L’extra del còmic és un CD amb les cançons del protagonista (amb lletres d’acudits infantils) interpretades per Almendros, un dels jocs entre realitat i ficció que omplen el còmic. “ VIP ha sigut una gran teràpia per a mi i m’ha ajudat a saber què vull ser com a artista”, confessa. Això sí, als seus amics de Llefià “els sembla una merda”.

Irkus (M) Zeberio

Un dibuixant que s’atreveix fins i tot a adaptar Nietzsche

Un dels còmics més ambiciosos que s’han publicat en els últims anys és, probablement, Dios ha muerto. En ell, Irkus (M) Zeberio s’atreveix a adaptar en vinyetes la inadaptable Així parlà Zaratustra, de Nietzsche. “Vaig llegir el llibre amb 20 anys i em va agradar molt, però no vaig entendre res”, admet el dibuixant basc, que va venir a Barcelona el 2001 per estudiar disseny a La Massana. El 2008 va dibuixar unes pàgines inspirades en el llibre per a un fanzín italià que van despertar l’interès de l’editor de Bang, Ed Carousia. “Zaratustra no és un llibre de filosofia sinó una espècie de Bíblia, una col·lecció d’aforismes -diu-. I les imatges que fa servir són tan potents que se’m va ocórrer convertir-les en un còmic”. Dios ha muerto, doncs, no vol explicar la teoria de Nietzsche sinó acostar-se al llibre com a obra literària i poètica. La prosa exaltada del filòsof troba el seu equivalent en el traç gairebé febril de Zeberio, que, a més, per reforçar la potència de les imatges, decideix prescindir de les paraules. “Una adaptació muda d’ Així parlà Zaratustra?”, diu amb ironia. “Sembla un acudit, però encaixava amb l’origen del llibre, que són unes visions profètiques de Nietzsche”, explica. L’Irkus comparteix amb el Nico la propietat de la duplicadora Riso de Fatbottom, “ideal per imprimir fanzins de bitò de negre i un altre color”. Tot i ser un abanderat de l’autoedició, admet que és “un gran plaer” ser publicat per una editorial. “Però proporcionalment són més rendibles els fanzins”, apunta.

Mirena Ossorno

Dels fanzins feministes al terror estilitzat i cronenberguià

Que comparin la primera novel·la gràfica de Mirena Ossorno amb les atmosferes de David Cronenberg i l’estètica dels grups dels 80 té la seva lògica, perquè en el seu bagatge d’influències hi tenen cabuda moltes disciplines. “Sempre m’ha agradat el còmic però la meva gran passió era el cinema -explica-. I un dia em vaig adonar que el còmic era una gran drecera per explicar les meves històries”. Sensación de vivir -sí, és una picada d’ullet irònica a la sèrie dels 90- s’acosta a un grup d’amigues a través dels seus diàlegs casuals, nits de festa i relacions amb nois, però amb una mirada distanciada i una narració fracturada per flaixos inquietants que anticipen el gir terrorífic que pren la història quan un dels personatges comet un crim. “És una caricatura d’un cert feminisme portat a l’extrem, però tractat amb humor. Hi ha una part del feminisme que té molta ràbia cap a l’home, però per avançar també cal perdonar, sobretot perquè nosaltres també tenim una part de responsabilitat, no hi ha víctima sense victimari”. Abans de Sensación de vivir, Ossorno va pulicar el fanzín Sueño samoano i va coeditar el fanzín de divulgació feminista Bulbasaur, del qual es va acabar desmarcant. “Vaig aprendre molt però també vaig veure coses que no m’interessen, com l’afany de convèncer la gent com si fossis un polític caçant vots”. Mentre dóna voltes al seu pròxim còmic, aquesta autora de Dénia -com l’Irkus, va arribar a Barcelona per estudiar a La Massana- busca la manera de guanyar-se la vida com a artista gràfica: dissenya cartells de concerts, portades i fins i tot tovalloles de platja i altres peces tèxtils. “Hem d’aprendre a valorar més la nostra feina i exigir que ens paguin el que ens pertoca”, reivindica.