Gemma Humet: "Si soc així, tant físicament com psicològicament, per què ho he d'amagar?"
BarcelonaGemma Humet (Terrassa, 1988) caminava segura pels camins de la cançó, però va decidir endinsar-se en corriols d'estètica electrònica. D'aquella aventura en va sortir canviada, i amb un disc notable: Màtria (2020). Aquell pop contemporani cuinat amb el productor Jordi Casadesús (La Iaia) creix en dimensió musical i fondària poètica a Rere tot aquest fum (Satélite K, 2022), l'àlbum que estrena aquest divendres a L'Atlàntida de Vic.
És el primer disc en què no adaptes cap poema aliè i en què totes les lletres són teves.
— Suposo que pel context i per tot el que volia explicar m'ha sorgit la necessitat que fos tot més meu.
I què volies explicar?
— Arran del confinament, vaig mirar molt cap endins. Vaig pensar molt sobre l'amor, i des d'on estimem, de quina manera, com ens ho han venut, quines incoherències em genera tot això. De vivències pròpies i d'haver escoltat històries del meu voltant n'han sortit les cançons.
És curiós perquè la primera frase del disc és: "Com vols que et parli jo de l'amor?" I tot el que ve després ens parla d'amor.
— És una incoherència [riu]. En realitat el que vull dir és: "Qui soc jo per parlar de l'amor", quan en el fons cadascú ho viu a la seva manera. Tots tenim les nostres maneres d'estimar. Sí, com vols que et parli jo de l'amor, però, mira, et faig un disc parlant de tot el que he investigat sobre mi, què vol dir estimar per a mi, què vull viure, què no vull viure.
Què és el que no t'agrada de l'amor, o de com entenem l'amor?
— El pitjor de l'amor són les dependències emocionals que creem amb les persones, perquè és una cosa molt tòxica. No podem aspirar que una sola persona ens ho doni tot o ens cobreixi totes les necessitats que tenim. Perquè és molt bèstia, aquesta pressió que carregues a una altra persona.
Hi ha un parell de cançons que aborden això que dius.
— Sí, Tòxics i El llamp que fuig del meteorit. D'altres com Arrenca'm la pell i Àngels de foc parlen més del desig, dels desitjos ocults.
A Arrenca'm la pell desemmascares el concepte masculí de voler posseir la innocència.
— Totalment. Hi ha molts tòpics sobre les dones, i sobre què podem i no podem fer, què està ben vist i què no. El que explico a Arrenca'm la pell, si ho penséssim en la versió masculina de la història, a ningú li semblaria estrany, però quan ho veus des dels ulls femenins, n'hi ha que pensen: "Com pot ser que una dona t'estigui dient això? Si el que volen les dones és casar-se i ser felices per sempre".
¿El disc anterior, Màtria, et va canviar la vida artística?
— Sí, perquè em va portar a conèixer tot un món musical, i arran d'això m'he atrevit a fer coses que he vist que han funcionat. Òbviament, hi haurà públic a qui li agradava més la Gemma més acústica, i ho puc entendre perfectament, però he vist senyores de setanta anys cantant Ales al vent, i això em fa superfeliç. A més, he arribat a un públic que potser no em coneixia tant. M'han passat moltes coses bones; per exemple, poder crear una banda amb en Jordi Casadesús i l'Andreu Moreno i fer créixer el projecte entre tots. I per a la nova gira hi hem sumat una pianista i cantant, la Lu Rois, perquè a Màtria estava molt lligada al piano, que m'encanta, però tenia moltes ganes de tornar a estar al davant i sentir el feedback del públic, que és més difícil de notar quan tens un moble [el piano] pel mig.
En aquest trànsit cap a un paisatge musical més electrònic, quines músiques t'han acompanyat?
— Quan vaig fer Màtria, en Jordi Casadesús em va introduir a tota una sèrie d'artistes que jo no coneixia tant. A ell li agrada molt en Nils Frahm, per exemple. Per a mi ha sigut com molt inspirador el disc Folklore de la Taylor Swift. També he escoltat molt la cantant francesa Camille, que em flipa per les melodies i per la manera com explica les coses, tan sincera. I com a Màtria, hem agafat grooves a la manera de Kae Tempest.
Un paisatge ben contemporani.
— I molt del Jordi Casadesús, que m'ha impregnat de coses a les quals potser jo sola no hauria arribat.
A Els anys guanyats hi col·labora Pau Serrasolsas, de Ginestà, un grup que també ha fet un disc sobre l'amor però amb un punt de vista més vitalista i positiu.
— Suposo que hi té a veure la diferència d'edat. He viscut unes quantes coses, he tingut dos fills, he tingut uns embarassos horribles, i tot això, vulguis que no, et remou moltes coses i et fa pensar: "Entesos, en quin punt estic de la vida?" Potser amb 24 anys també veia les coses d'una altra manera. És molt curiós perquè m'hauria agradat que aquest disc es digués Com vols que et parli jo de l'amor. Tenia els dos títols i quan vaig veure que el de Ginestà tenia un títol semblant [Suposo que l'amor és això], va ser com: "Bé, triem l'altre".
Rere tot aquest fum. D'on surt, aquest títol?
— Té diverses lectures, però per a mi és com que rere tot aquest fum s'amaguen les coses boniques. A vegades la quotidianitat, la rutina, no ens deixa veure el que tenim: les coses boniques, a vegades superpetites, que ens fan feliços.
Quin és el paper de Guillem Albà en el teu projecte, a més de dirigir els videoclips?
— Hi és des del principi, quan jo encara no sabia ben bé quines cançons entrarien al disc. Vam estar treballant molt la part interpretativa, i també estem intentant crear l'espai adequat per a cada cançó a l'escenari. Volem sinceritat per damunt de tot, com una mena de despullar-se emocionalment, però també físicament en sentit figurat. Per exemple, a les fotos pràcticament surto sense maquillatge, amb una roba molt neutra. No vull que hi hagi res que emmascari allò que volem explicar.
És gairebé anar a la contra del que es fa ara, oi?
— Sí. A veure, si soc així, tant físicament com psicològicament, per què ho he d'amagar? Què té de dolent mostrar-se tal com ets? El Guillem em deia: "Gemma, les persones que esteu al davant, i us esteu mostrant tant a l'escenari com a les xarxes, en certa manera teniu com una responsabilitat amb les generacions que us estan seguint. Sou vosaltres qui podeu canviar les coses". Jo no dic que hagi de ser referent de ningú, però sí que m'agradaria intentar que les persones que em segueixen es puguin veure reflectides en una cosa més real.
Hi ha tot de codis de representació que tenen molt a veure amb la naturalesa de l'amor més o menys tòxic.
— Total, és que al final tot acaba amb una mena de dependència, de voler agradar sempre als altres. El missatge que m'agradaria que acabés arribant del disc és que si no hi ha amor propi no sabem qui som. Si no reivindiquem qui som nosaltres, no hi ha maneres possibles d'estimar a ningú, de cap manera. Vull dir, ja sigui a nivell romàntic, ja sigui d'amistat, si no estem a gust amb qui som, com ens mostrem als altres?
—