Gaziel i Pla: Dos rivals que van acabar sent amics

BarcelonaA la dècada dels anys 20, quan Josep Pla escrivia a La Publicitat i La Veu de Catalunya, no semblava que el periodista de Palafrugell estigués gaire predisposat a entendre’s amb Agustí Calvet Gaziel, en aquells moments director de La Vanguardia. Referint-se a ell, Pla escrivia: “Forma part (...) de la gran obra encaminada a convertir Catalunya en un país d’ases, a ésser possible, sense la més mínima necessitat ni espiritual ni material”.

A partir del desenllaç de la Guerra Civil, però, Gaziel va acostar-se per carta a Pla, i van acabar construint una amistat que va durar més de dues dècades. El volum Estimat amic (Destino) recull aquesta relació epistolar entre dos empordanesos il·lustres. N’ha tingut cura Manuel Llanas, que fins fa poc va ser professor titular de filologia catalana a la Universitat de Vic. “Fins al 1936 Gaziel va ser un home amb influència, molt llegit, d’un prestigi indiscutible -explica Llanas des del menjador de casa seva, amb un discurs que segueix el ritme elegant del rellotge que penja de la paret-. Hi ha una dècada de diferència entre ells que és important. Gaziel va néixer el 1887. Pla, el 1897. Als anys 20 Pla era un periodista molt jove que sovint buscava la polèmica per donar-se a conèixer”.

Recuperar una figura oblidada

Fins al 1936 Pla es va afanyar a construir una reputació literària que va créixer gràcies a llibres com Cartes de lluny (1928) i Madrid, 1921. Un dietari (1929). Gaziel havia anat per feina molt abans, escrivint des del 1911 a La Veu de Catalunya i, sobretot, gràcies a les cròniques des de París durant la Primera Guerra Mundial, publicades a La Vanguardia. La fascinació de Manuel Llanas per Gaziel ve de lluny: va motivar la seva tesi doctoral, dirigida per Joaquim Molas, que va llegir el 1992 i va ampliar a l’assaig Gaziel: vida, periodisme i literatura (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1998). “Gaziel es va formar sòlidament i semblava destinat a fer una carrera erudita, però els atzars de la vida el van portar al periodisme -recorda-. Mentre jo l’estudiava era una figura oblidada. Molts anys després, quan va començar el procés sobiranista, hi va haver gent que el va fer servir per contrarestar-lo, d’una manera esbiaixada. Prescindir del Gaziel de després del 1936 és una qüestió d’ignorància o bé mala fe. Potser totes dues coses alhora”.

La primera gran sotragada que va patir Gaziel va ser durant l’esclat de la Guerra Civil, el 1936. “Carlos Godó, llavors propietari de La Vanguardia, va marxar sense dir-li res, i Gaziel es queixa que el va deixar a la intempèrie -explica-. Es va haver d’exiliar perquè la seva vida corria perill. Poc després de marxar a París li van saquejar la casa i en van desaparèixer els llibres i els documents. Estic convençut que tot això encara és en algun lloc, però se n’ha perdut el rastre”.

El Gaziel que es va posar en contacte amb Pla el 1941 vivia a Madrid. El nou gerent de l’editorial Plus Ultra intentava tirar endavant el projecte de fundar un nou diari, La Hora, que finalment no va prosperar. “Fins al 1953, quan publica Una vila del vuit-cents. Sant Feliu de Guíxols, Gaziel és a les catacumbes, no té cap contacte amb el món oficial, i a sobre prendrà la decisió de deixar d’escriure en castellà -explica Llanas-. La posició de Pla és més flexible: quan s’acaba la guerra és codirector de La Vanguardia, i poc després s’acaba integrant a l’equip de la revista Destino. Pla era un escriptor professional: o publicava o no menjava”. Estimat amic conté 58 cartes, de les quals només set són de Pla, on es comprova la sintonia creixent entre els dos autors, amb algun moment difícil, com ara la participació en el jurat del premi Sant Jordi 1960 -en què Pla defineix La plaça del diamant, de Rodoreda, com “un intent fallit” i descriu Ronda naval sota la boira, de Pere Calders, com “una collonada marítima [que] cau de les mans”-; també la mort de l’editor de Selecta, Josep Maria Cruzet, el 1962, “poc abans de l’eclosió del sector editorial en català, amb l’aparició entre d’altres d’Edicions 62”. Cruzet publicava l’obra completa de Pla des del 1956 i havia editat cinc llibres de Gaziel.

L’anticatalanisme dels Godó

El volum inclou set textos dels dos autors, entre els quals destaca el qüestionari sobre La Vanguardia i la família Godó que Pla va fer a Gaziel per construir el polèmic Homenot, que no veuria la llum fins al 1975, onze anys després de la mort de Gaziel. Són cinquanta pàgines contundents, mai publicades fins llavors, on el periodista parla de “la fòbia indestructible: l’anticatalanisme” dels Godó i explica que el diari va passar de ser “un òrgan de partit” a ser “un diari de cap partit, però llegit per la suma dels partidaris de tots els partits i fins i tot dels qui no en tenien”.