Josep Maria Jujol a la casa dels pobres

BarcelonaLa bona arquitectura pot influir en l'estat d'ànim de les persones que viuen o treballen en un edifici. Centenars de trinxeraires que malvivien pels carrers de Barcelona van trobar una llar quan la Junta Provincial de Protecció a la Infància de Barcelona, amb l'impuls del mossèn Josep Pedragosa, va convertir el desaparegut convent de les Monges Mínimes del carrer del Carme de Barcelona en un alberg de 50 places, un centre d’observació i una casa de família, amb l'arquitecte tarragoní Josep Maria Jujol (1879-1949) com a "director artístic", com deia la premsa de principis de segle XX. Fins ara aquesta obra de Jujol només era coneguda per una ampolla amb trets escultòrics que ell mateix va dissenyar per al menjador de la institució i que l’empresa BD Barcelona Design produeix des de finals dels anys vuitanta. Ara es recullen per primera vegada el gruix de les intervencions de Jujol, fins ara desconegudes. Sí que el fill de l'arquitecte havia publicat el rètol de la façana, però la feina de l'arquitecte va anar molt més enllà: també va fer el dormitori de l'alberg provisional, una aula instal·lada en una antiga capella que hi havia en un extrem del pati, un sòcol pintat a la façana interior del convent i una sinuosa escala metàl·lica al pati.

Tots aquests treballs tenen el segell del talent desbordant de Jujol i la seva inventiva per donar una nova vida a un edifici amb uns recursos molt limitats. És una llàstima que cap d'aquestes fotografies sigui en color per poder copsar tota la potència de l'obra. Per a Josep Pedragosa el contacte dels nois amb les arts era un dels puntals de la seva visió pedagògica, i alguns d'ells van ser uns privilegiats perquè, com va recordar el també arquitecte Enric Granell en un article publicat a la revista Quaderns d’Arquitectura i Urbanisme, Antoni Gaudí anava a buscar a la institució models per a les escultures del Naixement de la Sagrada Família. “La Casa va rebre algunes nits un estrany visitant: Antoni Gaudí, que visitava gairebé cada dia el seu confessor a l’oratori de Sant Felip Neri i, si acabava tard, pernoctava a la Casa –explica Granell–. El capellà de les escoles de la Sagrada Família era amic de Pedragosa i va ser ell qui els va posar en contacte. Les visites de Gaudí a la Casa no eren del tot desinteressades. Allí reclutava, entre els expresidiaris, els models que donarien forma a les escultures de la façana del Naixement del temple que estava construint”.

Les monges Mínimes van marxar del convent del carrer del Carme el 1908 per traslladar-se a un altre a Horta i els primers nois van arribar al seu convent el 1909. És probable que Jujol hi comencés a treballar aleshores fent les intervencions imprescindibles per sanejar l'edifici. Són els anys que Gaudi i Jujol estaven acabant les obres de la Pedrera i podria ser que el mateix Gaudí, la propietària de la Casa Milà, Roser Segimon, o el gran mecenes de Gaudí, Eusebi Güell, que eren vocals de la Junta Provincial de Protecció a la Infància de Barcelona, haguessin recomanat Jujol a la Junta.

"El que volia aconseguir Jujol era una transformació completa dels espais que connectés amb una dimensió celestial i transcendent", afirma l'arquitecte Diego Alberto Rodríguez Lozano, l'autor de la tesi doctoral Sobre l'ofici i la tècnica en l'obra de Josep Maria Jujol. "El principal paper que Jujol va tenir al costat de Gaudí va ser el d'un acabador. Quan ell arribava ja hi havia alguna cosa feta, com havia fet amb Antoni Maria Gallissà i Josep Font Gumà. Això el va acabar marcant. Jo veig Jujol més còmode treballant d'aquesta manera que en els projectes de nova planta. Té una actitud més natural i més desenvolupada", explica Rodríguez. "Són els anys en què Jujol ja és una individualitat i al mateix temps part de l'avantguarda", subratlla l'arquitecte Josep Llinàs, que va restaurar una de les grans obres de Jujol, el Teatre Metropol de Tarragona.

La feina de Jujol al convent de les Mínimes va trobar ressò a la premsa molt aviat: "És un casalot molt vell i ple de pintoresques irregularitats, i una mà hàbil ho ha empolainat afectuosament i amb poca despesa, oferint en conjunt i en els seus detalls un aspecte molt simpàtic", diu un article del director de la revista La Hormiga de Oro, Josep Roca i Roca. "Recordo, entre altres dependències, un pati interior, porticat, resplendent de llum que centelleja dels emblanquinats blancs i blaus dels seus murs i els seus arcs i gran profusió de testos de flors", afegeix. Algunes de les imatges d'aquestes feines les va publicar a mitjans dels anys 80 el catedràtic de la UB Fèlix Santolaria a la seva tesi doctoral sobre Josep Pedragosa. No és d'estranyar que no les atribuís a Jujol, perquè aleshores encara era poc conegut pel gran públic. Una altra de les tasques va ser distribuir les noves dependències als espais existents. Així, a la planta baixa hi van instal·lar la majordomia, el gabinet antropomètric i les “sales d’higiene”, i a la segona, els tallers de treballs manuals, la biblioteca, la infermeria i les aules d’ensenyament primari.

L’element més emblemàtic era el rètol de l’entrada. Estava fet amb xapa metàl·lica damunt una pintura mural i tenia el punt abstracte que Jujol donava als seus rètols perquè li agradava que els passants s’haguessin d’esforçar per entendre què hi deia. Els seus detractors el van aprofitar per posar més llenya al foc de la polseguera que havia aixecat aquell mateix any la mítica serralleria i botiga de caixes fortes de Pere Manyach al carrer Ferran, i en un article anònim aparegut a L’Esquella de la Torratxa es van referir al rètol com un “arreglo”. “Els profans, els curts de gambals, els no iniciats, se burlaran de les composicions d’aquest geni de l’arquitectura i l’art pictòric. Els intel·ligents demanaran, a bon segur, una de les caixes d’en Mañach per tancar-lo a dins. És lo que s’imposa”, diu també l'article.

En canvi, el de la Casa de Família és un dels rètols “més bonics” de Jujol, com explica Llinàs: “Sembla com si l’hagués fet amb la mà tremolant, sense cap ordre geomètric. Degué ser una obra intensa”. Un altre detall que li crida l’atenció d’aquest rètol és que Jujol, com havia fet el 1907 amb les pintures commemoratives del rei Jaume I a la muralla de Barcelona, va tornar a pintar damunt pedra. “Avui el portarien a la presó”, adverteix Llinàs. L'altre element metàl·lic de la intervenció és l'escala del pati. "La forja a vegades també té un caràcter espacial, i per a Jujol les escales tenien a veure amb una ascensió entesa des d'un punt de vista gairebé religiós. Aquestes escales semblen uns fils que cauen del cel", diu Rodríguez.

Al nou dormitori, Jujol va fer pintar les columnes de blau i va ocultar les velles bigues de fusta de la coberta amb un fals sostre ondulat que sembla una versió esquemàtica dels que havia fet per a la Pedrera al costat de Gaudí. Com diu Llinàs, el fals sostre, que podria estar fet amb una enguixada, dona “calidesa” a l’habitació i al mateix temps té un caràcter “provisional”. "Degué començar amb les pintures per anar-se desplaçant a poc a poc a transformar l'espai; aquests sostres degueren ser dels últims elements", apunta Rodríguez. També va fer els nous serveis, on es poden veure unes finestres esclatants amb forma elíptica, com les que més endavant va fer en altres edificis com el Teatre Metropol, la reforma de la masia de Can Negre i la Casa Bofarull. A l'antiga capella Jujol va obrir una finestra amb una geometria molt complexa i va aprofitar els llocs on la pintura s'havia fet malbé per pintar-hi uns arrambadors i omplir els forats amb un color diferent del que hi havia. També va dissenyar, com es pot veure en una de les imatges, un tríptic amb una escena que pot ser de l’Anunciació que continua en parador desconegut.

En obres com aquesta, Jujol amb prou feines feia plànols i trobava les solucions constructives durant les obres, colze a colze amb els paletes i els artesans. "És ell mateix qui fa tota la cosa, qui puja a l'embastida i pinta la façana amb els motius de decorar que són tan seus: aquells ocells esprimatxats, en negre i or, aquelles expansions subtils, vitals de formes corves", va escriure uns anys després l'arquitecte i biògraf de Gaudí Josep Francesc Ràfols.

“No cal dir que Jujol no va rebre cap remuneració econòmica per la seva actuació com a arquitecte director de les obres”, recorda el fill de l’arquitecte Josep Maria Jujol Jr. al llibre Jujol a Barcelona. Però el mossèn, coneixedor de l’admiració que Jujol tenia per l’antic, li va regalar unes reixes “superbes” que havien protegit dues finestres.

L’alberg provisional de la Casa de Família va ser inaugurat el dia del Corpus del 1911, el 15 de juny, unes setmanes després que hi arribessin els primers nens. Va ser una institució pedagògica innovadora per al seu temps, però no va poder amb el frenesí creatiu de Jujol, i a les actes de la comissió permanent de la junta del novembre del 1911, conservades a l'Arxiu Nacional de Catalunya, va quedar recollit com van fiscalitzar la seva feina: un dels punts de l’ordre del dia era enviar una notificació al “senyor arquitecte, administrador i operari de l’alberg provisional i reiterar-li l’ordre de la Junta que no es practiquin obres sense ordre expressa, per evitar complicacions en el pagament dels comptes”. El secretari va respondre que s’havia anticipat als desitjos de la Junta i que ja ho havia fet i que el vocal delegat de l’alberg havia rebut l’encàrrec “d’ordenar la suspensió de les obres que no hagués ordenat la Junta”.

Una gran nit de Sant Joan a la grega

La relació de Jujol amb el mossèn Pedragosa va anar més enllà de la rehabilitació del convent i va revelar un vessant inèdit en la seva trajectòria, el d’escenògraf. A la Casa de Família es va formar una companyia teatral, perquè les arts i l’esport eren importants en el projecte pedagògic del mossèn, i Jujol va fer el decorat d’un muntatge de la tragèdia de Sòfocles Filoctetes que van fer al pati de la Casa de Família una nit de Sant Joan, dirigida pels germans Domènec i Vicenç Corominas i Prats. La representació va formar part d’una “nit hel·lènica” que va ser sonada. L’escenografia de Jujol va consistir en una plataforma amb dos nivells guarnits amb unes onades de tints clàssics i les quilles d’unes barques als extrems, totes evocadores dels viatges navals de l’obra. Al mig de l’escenari hi havia un arbre que ocultava el teló pintat amb la boca de la cova on habita Filoctetes, que era al fons. La història de la Casa de Família al carrer del Carme va durar poc més d’una dècada: el 1921 es van traslladar al carrer Sant Simplici perquè l’Ajuntament de Barcelona va expropiar l'edifici i el va fer enderrocar per construir-hi el grup escolar Milà i Fontanals.