Gaudí, any 1 abans d’'Alcarràs'

BarcelonaNova junta de l’Acadèmia, nous aires i nou emplaçament dels Premis Gaudí: el MNAC en lloc de l’auditori del Fòrum dels últims temps. Judith Colell, la presidenta, m’explica els nous aires en plena Sala Oval una estona abans que comenci el xou: “Volíem trencar la paret entre l’escenari i la professió, ser més a prop, fer-ho més càlid. I també dialogar amb les altres arts”. La música, concreta, serà molt important a la cerimònia i per pura casualitat ara al MNAC hi ha una exposició fabulosa de Gaudí. L’escenari central i circular queda realment bé i la disposició del públic amb taules, tipus Globus d’Or, fa molt bon efecte.

A l’entrada donen a tothom un llaç blanc en favor de la pau a Ucraïna i de seguida veig dues noies amb la bandera ucraïnesa enganxada al vestit. Una és Polina Dzhakaieva, que intervindrà a la gala per entregar un premi i demanar solidaritat amb els afectats i els milers de refugiats. L’acompanya la Maria Horetska, nacionalitzada catalana però amb la família a Ucraïna. Els pares de la Polina baixen cada dia al refugi antiaeri i a la Maria els seus li expliquen cada dia què han menjat, què han anat a comprar, les tres hores de cua a la farmàcia i quins són els tipus de bombes més comunes que els tiren cada dia. “Tenim la veritat del nostre costat, esperem que serveixi d’alguna cosa”, conclou la Maria.

El productor Tono Folguera és l’home de la nit. Vint-i-dues nominacions entre Mediterráneo, Libertad i Balandrau. “Tinc la sensació que són els Gaudí més difícils de la història, serà la nit dels discursos perduts”, referint-se a la competència que hi ha en totes les categories. Em confessa que porta un discurs a cada butxaca, un per a Mediterráneo i un altre per a Libertad: “Si guanya alguna d’elles, espero no equivocar-me de butxaca”. "I Alcarràs, què?", li pregunto. També és un dels productors de la triomfant segona pel·lícula de Carla Simón. “Ui, això és impressionant!” Simón, embarassada radiant, es passeja també per la Sala Oval. Tothom sembla que s'hi fixi, no és complicat sentir converses sobre el triomf d’Alcarràs i les expectatives que genera. La sensació és que serà complicat fer-li ombra d’aquí just un any. Bé, si li fan ombra, serà una bona notícia perquè voldrà dir que s’ha rodat cinema en català!

Marcel Barrena, director de Mediterráneo, i Daniel Monzón, de Las leyes de la frontera, conversen animadament a pesar d’estar enfrontats en la nominació de pel·lícula en llengua no catalana. Tots dos comparteixen passat de periodisme cinematogràfic a Fotogramas. Lluís Miñarro està content amb la nominació per Un blues para Teheran, però també arrufa una mica el nas perquè les institucions apugin tant el llistó de la discriminació positiva per gènere en la concessió de les ajudes als nous projectes audiovisuals. Clara Roquet, Mar Coll i Carla Simón conversen animadament. El gran Tomàs Pladevall, premi Gaudí d’Honor, sopa tranquil·lament. El convidat més jove és el bebè de Gris Jordana, directora de fotografia de Libertad. M’expliquen que hi ha mil tres-cents convidats i cent vuitanta autoritats confirmades. Hi veig Ada Colau i Jordi Martí, també Jaume Asens. Albert Batet i Carlos Carrizosa se saluden. Miquel Iceta espera l’arribada de Pere Aragonès. Hi ha molts convidats il·lustres, grandíssims actors no nominats, però sí convidats. Quin gust topar-se amb Josep Maria Pou, Mercè Sampietro, Joan Pera, Àlex Casanovas, Carme Sansa... Les estrelles llueixen més que els polítics.