Gary Oldman, l’histrionisme i el clarobscur de Hollywood

BarcelonaEn una de les primeres escenes d’'El instante más oscuro', Gary Oldman, en la pell d’un Winston Churchill a punt de convertir-se en primer ministre, es formula dues preguntes: “¿M’estima, la gent?”, i “Quina versió de mi mateix hauria de ser avui?”. Aquests dos interrogants perfilen el contingut emocional i la dimensió simbòlica de l’Oscar que va rebre ahir l’actor britànic als 59 anys, en la seva segona nominació després de l’aconseguida l’any 2012 per 'El talp'.

L’emoció continguda amb què Oldman va pronunciar el discurs d’agraïment, amb les pauses justes i una veu més aguda que la dels seus dobladors al castellà i al català, deixava veure la satisfacció de qui se sap estimat després de dècades d’eficient servei. De fet, en una nit d’irats clams en favor dels immigrants, la descripció d’Oldman de la seva condició de britànic a les Amèriques va sonar com una treva conciliadora: “He viscut als Estats Units durant molts anys, i estic profundament agraït per l’amor, les amistats i els molts regals que m’ha fet el país: la meva llar, la meva manera de viure, la meva família i ara l’Oscar”.

Sobre l’escenari del Dolby Theatre de Los Angeles, Oldman va mirar cap enrere, cap als seus orígens humils: “La força del cinema va captivar un jove del sud de Londres i li va donar un somni. I tu, Douglas Urbanski, amic i germà, m’has ajudat a mantenir viu aquell somni”. Urbanski no només ha produït 'El instante más oscuro', sinó que l’any 1998 ja va finançar 'Nil by mouth', l’única pel·lícula que fins avui ha dirigit Oldman, i per la qual va guanyar dos premis Bafta (com a productor i guionista) pel seu cru retrat de la vida als barris obrers de la capital anglesa. En definitiva, un llarg viatge, des del Londres marginal fins a Hollywood, que Oldman ha recorregut en més de noranta títols –entre films i sèries de TV o posant veus a jocs d’ordinador com 'Call of duty'–, sempre fent gala d’una personalitat camaleònica.

Contingut sota el maquillatge

Les “versions” d’ell mateix a les quals feia referència el personatge de Churchill podrien ser els múltiples rols que ha encarnat el sempre fulgurant Oldman. Intens fins i tot en les seves creacions més contingudes, procliu a l’histrionisme més incendiari, pocs actors podrien expressar tant des de l’interior d’una muralla de maquillatge prostètic com la que recobreix l’actor a 'El instante más oscuro'. El seu Churchill es comporta com un fanfarró impertinent, dispara sarcasme en cada rèplica colèrica, però alhora, en la intimitat, pot ser romàntic, insegur, fràgil. Una cultivada tendència a l’afectació que contrasta amb el naturalisme més matisat dels dos joves aspirants derrotats per Oldman: el Timothée Chalamet de 'Call me by your name' i el Daniel Kaluuya de 'Déjame salir'.

L’origen de l’efervescència interpretativa d’Oldman la podem trobar en la seva admiració juvenil pel Malcolm McDowell de 'La taronja mecànica', una inspiració que el va portar a treballar amb grans directors britànics dels anys 80. A 'Meantime' va fer de 'skinhead' per a Mike Leigh, i la popularitat li va arribar com el Sid Vicious de 'Sid i Nancy', d’Alex Cox, i amb 'Obre’t d’orelles', de Stephen Frears, va aconseguir la seva primera nominació als Bafta. Tot i així, el veritable salt a la fama li va arribar als 90 amb l’aterratge a Hollywood, primer com el Lee Harvey Oswald de 'JFK', d’Oliver Stone, després com el transformista Dràcula de Francis Ford Coppola, i finalment, de la mà del francès Luc Besson, com el policia corrupte d’'El professional' i el malvat Zorg d’'El cinquè element'. Aquesta nòmina de dolents de pel·lícula contrasta amb la noblesa dels seus dos personatges més populars: el Sirius Black de la saga de 'Harry Potter' i el cap de la policia James Gordon a la saga de 'Batman', de Christopher Nolan. Un autèntic clarobscur actoral.