'Galatea', l'obra mestra de Sagarra per a després de la pandèmia

BarcelonaNo és que la pandèmia s'hagi infiltrat a la Galatea que dirigeix Rafel Duran al Teatre Nacional, però sí que ajudarà a acostar-se al clàssic de Josep Maria de Sagarra. "Ha sigut una coincidència, però l'espectacle no seria el mateix si es fes en una temporada de confortabilitat social, quan tendim a la desmemòria. La pandèmia ens sensibiliza amb la incertesa, la por, la pèrdua de la feina, que és el mateix que li passa a Galatea", diu el director. Míriam Iscla interpreta aquesta domadora de foques inspirada en una artista que Sagarra havia vist al circ Gleich a Barcelona –n'havia escrit un article el 1929– que, enfangada en la misèria, fuig amb el pallasso Jeremies, en un periple per l'Europa de postguerra. Al director del Teatre Nacional, Xavier Albertí, li agrada pensar que Galatea és l'alter ego del mateix Sagarra, que va idear l'obra en el seu exili parisenc i la va escriure dos anys després de la Segona Guerra Mundial. És una obra carregada de simbolisme que confronta la lluita entre els ideals i la realitat, l'art i el capitalisme, en una Europa que s'està reconstruint i que ell mira des de l'escepticisme.

L'autor, "a qui devem la segona onada de generació de públic per al teatre català després de Pitarra i Guimerà", diu Albertí, quan torna a Barcelona després de l'exili abandona les obres en vers i entrega uns textos amb una gran vocació de renovació teatral. Està influït per Brecht, l'expressionisme alemany, l'existencialisme, Pirandello i el realisme americà, tot i que no en dona gaires detalls perquè el context del franquisme tampoc l'hi permet. Galatea és la condensació de tot, "la seva obra mestra i una de les grans creacions de la dramatúrgia europea del segle XX", defensa Albertí. Per a ell, aquesta segona versió que es veu al TNC de l'obra suposa tancar un cercle sagarrià perquè abandonarà el teatre després de presentar-hi també Ocells i llops, La fortuna de Sílvia i La rambla de les floristes.

Una fugida endavant

Galatea malvèn les foques al carnisser Samson (Borja Espinosa) i, davant la imminent arribada de l'enemic, fuig de la ciutat amb un altre artista somiador, Jeremies (Roger Casamajor). Tots dos dos representen els pols oposats de l'obra, la confrontació entre l'idealisme pur i el capitalisme ferotge "que va guanyar la guerra i del qual avui encara som víctimes", apunta Duran. I afegeix: "Sembla que Sagarra fos un profeta i Jeremies profetitzés les veritats". "El lema de Samson és que tot es pot comprar i tot es pot vendre", diu Espinosa; un amor pels diners (i en el seu cas, per Galatea també) que comparteix amb la filla de la domadora (Nausicaa Bonnín). "Jeremies representa els ideals de Galatea, el món oníric que té dins el cap, la felicitat, el circ entès com una metàfora de l'art, la família, l'esforç –explica Casamajor–. Són dos personatges obligats a tirar endavant, però això no vol dir que vagin enlloc. A vegades es troben un mur".

Un altre dels onze actors que compartiran escenari a la Sala Petita fins al 23 de maig, Ernest Villegas, que representa el jueu Aquiles, veu Galatea des d'un prisma contemporani com "tanta gent que ha de fugir a l'exili, que marxa de casa i no deixa de lluitar pels seus somnis". De fet, l'artista reapareixerà després a la gran ciutat convertida en una cantant de cabaret parisenc, entre altres, on hi ha un triangle amorós amb l'artista Alícia Grim (Anna Azcona). A l'escenari, una bastida serveix de metàfora d'aquesta Europa "que no saps si s'està construint o destruint", una idea que té a veure amb l'angoixa que desprenia el text de Sagarra. I que el temps i la pandèmia no han ajudat a millorar.