Gabi Ruiz, codirector del Primavera Sound: “Si no arribem al públic jove ens convertirem en el festival de l’OTI”

BarcelonaGabi Ruiz (Barcelona, 1970) és un dels codirectors del Primavera Sound, la divuitena edició del qual tindrà lloc del 30 de maig al 3 de juny al Parc del Fòrum. El cartell inclou grups i artistes com The National, Björk, Nick Cave, The Migos, Lorde i Arctic Monkeys.

El Primavera Sound va tenir l’any passat uns ingressos de 14,1 milions d’euros, i el deute a llarg termini es va reduir fins als 323.642. ¿Això implica certa estabilitat?

Per a una empresa que factura el que factura, aquest deute a llarg termini no és res. Una de les gràcies del festival és que ens hem mantingut independents, també econòmicament. Tenim una part d’ingressos dels patrocinadors i de les barres, i una altra mínima de subvencions, però tot plegat és una part molt petita comparada amb el que és el nostre negoci: la venda d’entrades.

El negoci dels festivals ha canviat molt en els últims deu anys, i ara camina cap a la concentració empresarial. ¿És un escenari hostil per al Primavera Sound?

És hostil fins a un cert punt. Com que ja sabíem que les coses anirien cap aquí, hem sabut teixir relacions amb promotors, festivals i empreses per intentar preservar la nostra posició tant com es pugui. En aquest context, que es faci un festival com el Mad Cool, de Madrid, és inevitable. Però ¿el Mad Cool és hostil? Sí i no. Té darrere Live Nation, i és un resultat dels temps que estem vivint. Jo tinc una bona relació amb Live Nation i amb el director del festival, Javier Arnaiz, i per això vam arribar a un acord sobre Arctic Monkeys: en comptes de barallar-nos, ens vam posar d'acord i el grup tocarà als dos festivals.

Com imagines que serà el Primavera Sound d'aquí a cinc anys?

Espero que la nostra singularitat ens permeti seguir on som. Ara tot és més difícil perquè hi ha una oferta molt estructurada en grups empresarials molt forts que ha fet que el cavall de batalla principal, el catxet dels artistes, hagi pujat molt, i encara més en un context de no venda de discos. Tot plegat fa que els festivals acabin assemblant-se i que tot sigui més homogeni. Vull pensar que d'aquí a cinc anys, gràcies a la nostra força i la inèrcia que portem, el Primavera Sound seguirà sent un espai singular dins l'oferta festivalera global.

L'any que ve tornarà a celebrar-se el Doctor Music Festival. ¿És una competència directa per a vosaltres?

Hem parlat diverses vegades amb el Neo Sala [el responsable de Doctor Music] per mirar de no tenir problemes, per veure la manera que dos festivals d'aquestes dimensions a Catalunya no ens fotem d'hòsties. Seria absurd. A més, tot és una qüestió de negociar amb les bandes. Si aconseguim que una estrella pugui venir a Catalunya i podem donar-li dos festivals, doncs molt millor, sobretot perquè som dos festivals que no ens trepitgem, ni per localització, ni per dates ni per públic. Es tracta de no caure en les velles històries de les punyalades entre promotors. Que hi hagi molts festivals està bé, però han d'estar ben produïts, i Doctor Music sempre ha tingut un nivell de producció altíssim.

Expliques que avui en el negoci dels festivals ja no hi ha tantes punyalades com abans, però en canvi la competència és més ferotge.

És que abans tot era molt més amateur i, per tant, hi havia més possibilitats de punyalades. Eren lluites entre promotors, i mai sabies per on et podria sortir un promotor. Avui estem parlant de grans empreses amb unes regles i altres maneres de treballar. Et poden agradar més o menys, però les veus venir. Són empreses que moltes vegades representen fons d’inversió i gent amb molts diners darrere que el que volen són resultats. Ja no hi ha aquell odi que es generava fa vint anys entre promotors. Ara quan negocies amb aquestes empreses acabes parlant amb cinc advocats.

Quan negocieu amb les agències dels artistes també parleu amb advocats?

No, amb les agències no, tot i que també comença a haver-hi concentració. Les agències estan començant a pertànyer a grups molt grans que fins i tot estan comprant el management dels artistes; és a dir, són els que decideixen les carreres de la banda. A més, són grups empresarials que també representen grups mediàtics, o que tenen empreses de construcció. És un altre joc, un altre nivell. Hi ha agències que estan cedint, i d'altres que no. Ara la majoria de les agències angleses les estan comprant els nord-americans. El mercat ja no és a Londres sinó a Los Angeles. Hi ha agents a punt de jubilar-se que encara es mantenen independents, però quan es jubilin només quedaran quatre o cinc agències globals.

¿La gestió de la vanitat d’alguns artistes és complicada?

Teníem molta sort perquè treballàvem amb artistes de rock, sobretot de rock independent. Treballar amb grups com Sonic Youth o estrelles com Patti Smith és molt senzill, no posen cap problema. Després vam passar al món de l’ urban pop, i ja no vivim tan tranquils. A l’ urban pop, tot és més complicat i els egos són brutals. Per exemple, un raper ens va arribar a dir: “Estic de bon humor, així que avui pots trucar als jugadors del Barça que els rebré a l’hotel”. Potser als Estats Units això és normal, però aquí no.

Fa uns mesos vau canviar l’equip de comunicació. ¿És per canviar la percepció que es té del festival sobretot a Catalunya i Espanya o per generar un relat diferent?

En part sí, però sobretot perquè a nivell comunicatiu havíem de canviar per adaptar-nos molt més a l’època que estem vivint, tenir un llenguatge més jove, fer servir millor les xarxes socials. La nostra preocupació és la gent jove. Si no arribem al públic jove, ens convertirem en el festival de l’OTI. No volem ser un festival per a gent gran, sinó un festival per a gent jove. Crec que els nostres cartells són joves, però ho hem de saber comunicar. Per desgràcia, amb el públic de Catalunya i a Espanya ho tindrem més difícil perquè aquí la gent jove té un poder adquisitiu molt baix. Sempre serà més fàcil comunicar amb la gent jove d’Europa o dels països nòrdics que amb els joves del sud. És un problema que tindrem tots els festivals, tots, perquè vendre entrades a un públic de més de 30 anys és més senzill que vendre-les a un de 20 o 25. Primer hem de tenir un llenguatge que els arribi, i després intentar que puguin permetre's un preu com el del nostre festival, que és molt competitiu a nivell internacional però no aquí.

¿La premsa li serveix de res al Primavera Sound?

Sí, però a la premsa li passa el mateix que a nosaltres: han de saber adaptar el llenguatge i el mitjà. En el nostre àmbit, les cròniques periodístiques tradicionals no serveixen de res. O molt poc. Amb els joves funciona més per blogs o youtubers, perquè a una crònica d'un diari no li fan ni cas. Avui ens fa més promoció la foto d'un artista que està entre el públic i que es fa una selfie que no totes les cròniques de la premsa. La premsa ha de ser més interactiva. És una llàstima, perquè a mi m'agradava molt la rigorositat d'abans, la de la firma del periodista, però les coses han canviat. Avui un mitjà com Pitchfork fa un vídeo just en el moment en què un bateria es tira al públic i cau, i una cosa que només és una anècdota es converteix en la notícia.

La lògica diu que cada generació ha de generar els seus propis cronistes, però en un festival com el Primavera Sound, on conviuen The Migos i Nick Cave, és més complicat. És a dir, la gent de 20 anys hauria d'estar fent la crònica del festival, però el festival programa artistes molt allunyats de la seva generació.

Sí, és el que deies abans de relat. Potser aquest és el nostre relat. Sempre hem intentat explicar la música en general, i moltes vegades per entendre el perquè d'un artista has de conèixer un artista anterior. Ara la gent jove té la sort de poder accedir a tota la història de la música amb un clic. I un festival també et dona això: amb un canvi d'escenari pots passar d'un artista de fa cinquanta anys a la pròxima revelació. El promotor és un prescriptor enmig de tota aquesta amalgama d'estils i de bandes. Davant la falta dels mitjans de comunicació que abans feien aquesta feina, ara es recorre al promotor de festivals, ja sigui per saber quines són les últimes tendències o per fer un repàs a la història de la música. Em sembla molt positiu tenir aquestes eines. Si jo fos jove, ara estaria gaudint com un nen.

Quan Ada Colau va arribar a l’Ajuntament, el seu programa cultural no era precisament el que inclogués un model com el del Primavera Sound. Com és la relació actual amb l’Ajuntament?

Hi tenim un tracte excel·lent. Respecte a la cultura, ells tenien un missatge més associatiu, més de barri, un missatge excel·lent que comparteixo al 100%, però també hi ha altres coses. Barcelona és una ciutat molt gran i molt complexa que té moltes expressions cultural diferents, i de seguida vam veure que l’Ajuntament no aniria en contra nostra i que ens considerava un agent social més que participa en la cultura, encara que no forméssim part del seu discurs cultural principal. Crec que ho han fet bé, i que han treballat bé el tema de les indústries culturals i la projecció de Barcelona a través de la cultura, afegint-hi tota la part de la cultura més de base. Penso que han trobat les persones que començaran a desenvolupar bé tot això. Soc optimista.

Sense els 150.000 euros que hi aporta l’Ajuntament, ¿el festival faria els concerts gratuïts al Fòrum i els del Primavera a la ciutat i els barris?

Això és massa aventurar. Aquests 150.000 tampoc paguen això. Si hi ha una política de subvencions, em sembla bé que festivals com el nostre o el Sónar en rebin. Una altra cosa és que es qüestioni, i jo mateix ho qüestiono, si ha d’haver-hi subvencions a grans festivals. En qualsevol cas, sempre he pensat que per més bons que ens creiem, ocasionem certes molèsties a la ciutat, i que, per tant, hem d’oferir un retorn, com una jornada inaugural gratuïta, important i oberta a la ciutat, que no sigui anecdòtica. I això no respon directament a la subvenció.

Els sindicats de músics reclamen que els festivals siguin més justos en la contractació dels grups.

La política del Primavera Sound és que totes les bandes cobrin per tots els concerts que fan, i segons el marc legal que tenim. ¿Que és més o menys discutible? A nosaltres també ens genera un munt de molèsties. Promotors i músics estem al mateix costat, perquè és molt difícil, malauradament, saber exactament si a Los Planetas, per exemple, els he de contractar jo o no. Intueixo que no. Los Planetas venen a tocar i jo pago l'empresa que els representa. I l'empresa paga tota la gent que fa el concert. Intueixo que és així, però no tinc clar que sigui així. Tampoc tinc clar si jo he de controlar al 100% el tipus de contracte que té el seu tècnic de so. Tant de bo ens puguem asseure tots i regular un marc per saber on som. Si un sindicat de músics vol que ens reunim i que anem promotors i sindicats a parlar amb qui calgui per regular tot això, anem-hi i posem-ho clar.

¿Per saber si la relació que s’estableix és mercantil o laboral?

Sí. Tu pots dir que la banda ha de tenir una empresa i donar d’alta els músics per al concert o que ho faci jo. A mi m’és igual. I també caldria posar un salari mínim, com en qualsevol professió. Això sí, a les bandes que contractem directament aquest any, nosaltres les donem d’alta a la Seguretat Social perquè és el que ens han dit els assessors jurídics que s’ha de fer. Sempre he defensat que això és una professió com qualsevol altra i que hem de tenir un marc clar. Entendràs que al final en un festival amb un pressupost com el nostre no ens posarem a regatejar mil o dos mil euros.

Aquest any programeu artistes com The Migos, Bad Gyal i C. Tangana. Tal com està evolucionant l'estètica musical dels joves, ¿heu pensat que potser d'aquí a cinc anys no hi haurà grups de rock de músics de 20 anys?

Això és un diàleg antic. Diria que ja ho hem viscut altres vegades. Vam començar amb el rock mort, després va ressuscitar i ara ha tornat a morir. Sí que és possible, entre cometes, que el festival tingui cada vegada menys bandes de rock. És lògic. La comunicació dels nois avui és a través de YouTube. Fan coses molt poc produïdes però molt immediates que tenen valor precisament per això mateix. Al final el que fan és obrir un youtube i explicar la seva vida. Però no crec que el rock desaparegui.

Seguint amb els joves. Aquest any oferiu entrades amb descompte per a joves i per a residents a Barcelona i altres poblacions del Barcelonès. Per què ara?

Hem tingut moltes reunions amb l'Ajuntament per saber com veuen ells el festival i per analitzar els problemes que generem. Se'ns veu com una cosa llunyana. I per als joves som una cosa de gent gran. Ens va semblar normal que la gent de Barcelona pagués una mica menys per venir al festival, també per atraure la gent més jove. No podem deixar una part de la nostra joventut fora del vaixell de la cultura. No només de la música. No els podem deixar fora de la cultura perquè després ens queixem de l'“a por ellos”. La cultura és bàsica per això. Vivim en la bombolla dels que tenim més de 40 anys, consumim, llegim i comprem vinils perquè tenim diners, però és que els altres no tenen ni un duro i els estem deixant fora. No té cap sentit tenir un munt de vells en un concert de Bad Gyal. Hem d'invertir en cultura.

¿Us heu plantejat eliminar les zones VIP que hi ha davant dels escenaris principals?

Per a mi és un gran problema. Seria molt més senzill eliminar-les. Posa't a la pell del promotor: per què nassos vols tenir-les? ¿Per als VIP? Els VIP ja tenen la seva zona VIP i sempre compraran l'abonament VIP perquè és el primer que s'exhaureix, i tant és el preu que l'hi posis. Tot ve dels problemes que tenim als escenaris. Tractem amb bandes com Radiohead que no volen ningú a l'escenari, ni en les zones pròximes. I tinc un munt de compromisos, molts dels quals són de la mateixa banda, que necessiten un lloc des d'on mirar el concert. Pot ser que tinguis al cap mundial d'Universal, que ha de veure el concert sí o sí, i que no el vol veure des de cap altre lloc que no sigui l'escenari. I què fas si el grup no et deixa? Doncs habilites aquest espai, aquesta mena de corral davant de l'escenari. Però intentem democratitzar una mica l'espai perquè ficar-hi només vint persones no té cap sentit. I què fem? Que hi entrin els VIP. Però tampoc l'omplim. Doncs que hi entri la gent quan els VIP que ja són a dins no l'han omplert. I tot plegat comença a ser un caos i t'obliga a tenir un regidor per a l'espai, obrir, tancar... És un problema, però si el trec tornem al problema inicial: què faig amb la gent que la banda em diu que no pot estar a l'escenari però que la mateixa banda em demana que estiguin en un espai preferencial? En fi, espero que cada any siguem millors gestionant-los perquè siguin espais més petits i més eficients.

El 20 de setembre vau publicar un comunicat manifestant el vostre rebuig contra les agressions als drets civils i donant suport a les institucions catalanes. ¿Manteniu aquesta posició?

Sempre estarem amb els drets i les llibertats de la societat on vivim. En aquesta empresa sempre estarem per la llibertat d’expressió i per la defensa dels drets i les obligacions de les nostres institucions, les de Catalunya.

¿Arran del comunicat vau rebre trucades dels patrocinadors?

Bé, sempre pot haver-hi patrocinadors que se sentin més o menys còmodes quan passen coses com aquesta. No podem deixar que la nostra posició la condicionin els patrocinadors. Una altra cosa és que intentem trepitjar els interessos dels patrocinadors.