Els 'Futuros difuntos' de La Zaranda es passegen pel Teatre Lliure

BarcelonaLa Zaranda torna, però només dos dies (dimarts 14 i dimecres 15, al Lliure de Montjuïc). Així que ja cal córrer per aconseguir lloc per veure aquesta companyia andalusa tan poc donada a l'adulació pública com a la banalitat en el seu teatre. Després de trenta anys de trajectòria amb el que anomenen el Teatro Inestable de Andalucia la Baja, han guanyat el Premio Nacional de Teatro. Però ni s'immuten. Ho consideren un premi de fi de trajecte, quan ells se senten a mig camí –ja tenen estrenada a Temporada Alta la seva propera obra, Nadie lo quiere creer. “Nosaltres seguim fidels al que creiem: a la recerca de la poètica i la passió. Aquí s’ha instaurat el teatre com a oci i altres atrocitats que mai hem compartit. Per nosaltres el teatre és un lloc per cultivar l’esperit, la poètica, la llibertat i la transcendència, la resta són usurpacions dels escenaris”, denuncia, intransigent.

La Zaranda és un quartet. Eusebio Calonge n'és el dramaturg i els actors són Gaspar Campuzano, Enrique Bustos i Francisco Sánchez (àlies Paco de la Zaranda), que també n'és director. Les seves obres són quadres expressionistes. Elaboren un teatre físic, visual, amb missatges al·legòrics i compromesos. Es defineixen amb dos conceptes claus: memòria i imaginació. Partint d’allò més local, han fet un teatre universal amb un llenguatge ric i singular, que va aconseguir abans reconeixement a l’estranger que a Espanya. Per això sovint se'ls relacionat amb el teatre de Tadeuz Kantor, perquè fan teatre des de les arrels –de Goya o Velázquez.

Futuros difuntos ens obre les portes d’un manicomi on tres bojos es disputen el poder del psiquiàtric perquè el director ha mort. “És una metàfora medieval d’aquesta nau de bojos que és el món. És una lluita pel poder en uns temps en què es parla del final de la història, de tot això que ens obsessiona a Occident: el final d’una civilització”, diu Calonge.