Fundació Phonos, del magnetòfon al Reactable

BarcelonaEl compositor de música contemporània Josep Maria Mestres Quadreny (Manresa, 1929) deia que la tecnologia pot aconseguir sons inaudits per al compositor i interpretacions inèdites per a l’intèrpret. Amb aquesta vocació intrèpida i atret per la nova música electroacústica europea i nord-americana de la dècada dels seixanta, l’any 1974, juntament amb el també compositor Andrés Lewin-Richter i l’enginyer Lluís Callejo, que llavors era cap de manteniment a la central nuclear de Vandellòs, va reunir en una habitació d’una torre de Sarrià alguns aparells per muntar un petit laboratori tecnològic musical. El van anomenar Phonos. S’emmirallaven en altres laboratoris de referència, com el de Colònia, a Alemanya; el de Princeton (Universitat de Columbia), on havia estudiat Lewin-Richter, i els vinculats als estudis radiofònics de la RAI, a Itàlia.

A Barcelona, amb prou feines van reunir alguns magnetòfons com el Revox A77 i aparells que permetien amplificar i modificar el so. També van fabricar sintetitzadors propis, com l’Stokos IV que Callejo va construir mitjançant circuits electrònics i soldadures. Tant aquell Stokos com el Revox, i fins a una desena d’aparells més, estan exposats fins al 28 de juny del 2015 al Museu de la Música de Barcelona, en una retrospectiva que commemora els 40 anys del que va ser un laboratori cabdal per al desenvolupament i el creixement de la música electrònica i experimental a Barcelona.

El Reactable de Björk

L’exposició també inclou el Reactable, un sintetitzador interactiu que la cantant islandesa Björk va fer servir en la gira Volta (2007-2008). L’instrument va sorgir gràcies al grup de recerca en tecnologia musical (MTG) de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), centre docent en què es va integrar Phonos el 1993. “Les primeres músiques electròniques s’havien de fer en l’àmbit d’un laboratori, on hi havia enginyers i tècnics. Avui dia, un creador ja no necessita estar al costat d’un centre de coneixement d’aquest estil. Amb un ordinador i vídeos de YouTube es poden fer coses molt dignes”, explica Xavier Serra, actual president de Phonos, compositor, professor de la UPF i director de l’MTG.

Hi ha molt poca documentació sobre els primers anys de l’activitat del laboratori: “L’exposició és una excusa per recuperar aquesta memòria històrica que no està escrita”, afegeix Serra. Poc després de la creació de Phonos, el compositor xilè Gabriel Brncic va incorporar-s’hi com a professor titular i va completar les tres missions del centre: la creació musical, la investigació i la docència. El músic recorda que la intenció era ensenyar valors i “repartir el coneixement en la qualitat més alta a qui sigui, sigui pobre o ric o de la raça que sigui”.

Per aquest motiu, Brncic troba a faltar explicacions més completes en l’exposició del Museu de la Música per, precisament, fugir d’aquesta idea elitista i només apta per a conoisseurs que moltes vegades envolta la música avançada i experimental. “A Buenos Aires -on va estar vivint i treballant-, l’efervescència de la música electrònica ja havia passat i era un fet consumat. A Barcelona, la sensació era molt diferent. La dictadura espanyola va arrasar-ho tot”, recorda Brncic, ara jubilat de la docència però encara vinculat a Phonos.

Un dels seus alumnes va ser el compositor i músic Josep Manel Berenguer, actual director de l’Orquestra del Caos, entre altres càrrecs. Durant els anys setanta va compartir classes al costat d’altres músics pioners de l’experimentació com Joan Saura i Xavier Maristany. “Phonos va tenir un paper de resistència molt important en un context difícil per a la creació - relata Berenguer-. Si no hagués existit, segurament no hi hauria hagut consciència de la música electrònica més enllà de l’escena de clubs. A més, hi ha hagut creació, i bona creació”.

Més tecnològic i menys creatiu

Des dels seus inicis voluntariosos fins a l’actualitat, Phonos ha patit una evolució que sobretot ha estat marcada per l’academització de la investigació i el canvi de la fabricació de hardware, més específic, a la programació de software, més universal. “Hi ha més èmfasi en el desenvolupament tecnològic que en la programacoó creativa i compositiva”. L’objectiu, però, continua sent posar en contacte investigadors de la UPF i músics perquè puguin aprofitar aquestes tecnologies.

La majoria d’aquests músics són estrangers, en part perquè tres quartes parts dels 50 investigadors als quals donen suport actualment són també de fora. “Una de les discussions habituals que tenim amb el festival Sónar, amb el qual col·laborem, és com podríem aprofitar més aquest desenvolupament tecnològic en l’àmbit local”, comenta Serra, que atribueix aquesta situació a la globalització i a les limitacions de la mateixa ciutat de Barcelona.

El NeXTcube, el primer ordinador musical

Des d’ Espais Sonors -el primer concert de Phonos, l’any 1976 a la Fundació Miró-, el laboratori ha donat resposta a les necessitats musicals de molts músics, com Mercè Capdevila, Jep Nuix i Josep Maria Berenguer. Certs invents, però, van ser un punt d’inflexió i van obrir noves vies de creació i investigació. L’ordinador NeXTcube (EUA, 1990) incorporava tecnologia musical per primera vegada. D’una banda, va afavorir la normalització i l’acceptació de la recerca tecnològica musical per part del sector universitari i, de l’altra, va permetre entrar de ple en el món digital amb obres com L’esquizofrènia dels sons, d’Eduard Resina, presentada en la primera edició del festival Sónar, el 1994.