FigueresOfesos, empipats i dolguts, sobretot dolguts. Els representants de la Fundació Gala-Salvador Dalí, encapçalats pel gerent Joan Manuel Sevillano, el secretari Lluís Peñuelas i la directora Montse Aguer, van viure un dels pitjors tràngols de la seva trajectòria. Per a ells, Salvador Dalí no era només el geni surrealista que tots coneixem, era un mestre i un referent. I veure com es profanava la seva tomba per una demanda de paternitat va ser un cop molt dur que difícilment podran oblidar mai. I el dolor que van sentir es va fer palès en la duresa de les seves declaracions durant la roda de premsa posterior a l’exhumació. “És improcedent”, va afirmar Sevillano. “El dany no és econòmic, sinó moral”, va lamentar Peñuelas.
La fundació sosté que la resolució dictada pel jutjat de Madrid “no està motivada ni té cap mena de fonament” i, segons Sevillano, no hi ha “cap indici” que indiqui que la demandant, Pilar Abel, pot ser la filla del pintor. “L’únic que va aportar és una manifestació notarial d’una senyora, que diu ser amiga de la seva mare, i que va afirmar que el seu pare era Dalí”, va criticar el gerent.
Els representants de l’entitat, que gestiona el llegat dalinià, consideren que abans d’emprendre un acte “tan invasiu” la jutge hauria d’haver comparat l’ADN d’Abel amb el del seu germà o el seu pare legal. “S’ha fet un acte quasi de violència cap al difunt sense cap indici”, va assenyalar amb duresa el secretari, que va confessar que aquesta situació els ha fet sentir “incòmodes” i els ha “entristit”. Tant és així que van avisar que estudiaran “quines accions legals poden emprendre” per exigir les responsabilitats que s’hagin generat com a conseqüència dels “perjudicis d’aquesta exhumació”, segons va deixar clar l’advocat de la fundació, Albert Segura, que també va advertir que si es demostra que la figuerenca Pilar Abel no és la filla de Dalí reclamaran tots els costos de l’operació.
A part de les proves d’ADN i dels advocats, es van haver de contractar dues empreses: una per aixecar la llosa que segella la tomba de Dalí i una altra per instal·lar les dues carpes de 5x5 metres per evitar que es pogués fotografiar el procés des de les alçades. A banda del personal contractat i dels ingressos que poden haver perdut perquè, quan la jutge va fixar la data, van suspendre la venda d’entrades per a dijous.
Però la lluita legal no s’acabarà aquí. També volen analitzar si poden sol·licitar la declaració d’“error judicial” perquè, segons Segura, la llei diu que per fer una exhumació “calen indicis suficients”, i considera que en aquest cas no n’hi havia. Així mateix, la fundació considera que el jutjat de Madrid no va tenir en compte que al juliol cada dia passen 4.000 persones pel Teatre-Museu i que, a més, està protegit per la llei de patrimoni.
“Vam utilitzar tots els mecanismes legals per aturar l’exhumació”, va assegurar l’advocat, que va reconèixer que, malgrat tots els esforços, no van tenir cap altre remei que “acatar la decisió judicial”. De fet, el recurs de reposició que van presentar per intentar aturar-la encara és damunt la taula de la jutge. Segons Segura, ara es pot donar la circumstància, “tan surrealista”, que es resolgui a favor “quan l’exhumació ja està feta”.
Amb el bigoti a lloc
Amb el bigoti a llocEl procés per extreure les mostres d’ADN de Salvador Dalí es va allargar unes quatre hores i mitja, de les vuit del vespre a dos quarts d’una de la matinada, molt menys temps del previst inicialment. Després de treure la llosa d’una tona i mitja que protegia la cripta on hi ha enterrat el cos, els forenses van poder agafar cabells, ungles, dents i dos ossos llargs que s’enviaran a l’Institut Nacional de Toxicologia i Ciències Forenses de Madrid per obtenir el perfil genètic i comparar-lo amb el de la demandant.
Un cop finalitzin les proves, que trigaran entre un i dos mesos, es retornaran les mostres a la tomba del pintor en un “acte privat” per retornar “la integritat al cos de Dalí”. Peñuelas va destacar que durant tot el procés es va “preservar en la mesura del possible la intimitat i la memòria” del pintor. Per exemple, es van requisar mòbils i càmeres de tots els que van entrar al museu, van protegir l’àrea de treball amb dues carpes i van reduir al màxim el nombre de persones presents. En paral·lel, també van tenir la “màxima cura” per no malmetre l’edifici històric, que està catalogat com a Bé Cultural d’Interès Nacional.
Segons els responsables de la fundació, el cos del pintor, embalsamat el 1989 per l’amic i forense Narcís Bardalet, es conservava “momificat i en bon estat”, i tenia el bigoti marcant les deu i deu, tal com li agradava portar-lo al geni surrealista, que se l’arreglava amb una pasta hongaresa que es feia portar expressament. “Dalí serà una mòmia durant molts segles”, va augurar Bardalet, molt cofoi amb la feina feta fa 28 anys.
Ara la gran incògnita és el resultat de les proves d’ADN, que hauran de determinar si Pilar Abel és filla de Dalí. Un enigma que segurament no es resoldrà fins uns dies abans del judici, previst per al 18 de setembre.
Què pot passar segons el resultat de les anàlisis:
SI DALÍ ÉS EL PARE...
...Pilar Abel tindria dret a reclamar una part de l’herència de Dalí, la llegítima, que representa el 25% de tot el patrimoni que tenia en el moment de la defunció. Abel ho hauria de sol·licitar a l’estat espanyol, que és l’hereu universal del llegat dalinià. També podria reclamar tots els drets que generés l’obra, sol·licitar ser patrona de la Fundació Gala-Salvador Dalí i demanar el canvi de cognom per passar a anomenar-se Pilar Dalí. El més complicat seria calcular la quantitat de diners dels drets de la propietat intel·lectual de l’obra del pintor.
SI DALÍ NO ÉS EL PARE...
...la Fundació Gala-Salvador Dalí reclamarà totes les despeses de l’exhumació. No obstant això, l’última paraula la té la jutge, que podria desestimar la demanda però sense imposar les costes a Pilar Abel. Si fos així, es tancaria el cas i ningú li podria reclamar res. En paral·lel, la fundació també estudiarà si pot reclamar una compensació pels “perjudicis” que ha ocasionat l’exhumació i analitzarà si s’ha comès “un error judicial”, perquè la llei diu que abans d’exhumar un cos hi ha d’haver prou indicis que ho justifiquin.
