Cultura13/08/2019

Dues ciutats vençudes pel desert egipci

La Fundació Antoni Tàpies exposa un vídeo de Hannah Collins sobre dos grans projectes frustrats de l’arquitecte Hassan Fathy

Antoni Ribas Tur
i Antoni Ribas Tur

L’artista britànica Hannah Collins va viure a Barcelona als anys 80 i 90. Per això el director de la Fundació Antoni Tàpies, Carles Guerra, creu que és una “fotògrafa de Barcelona” i posa en relleu la seva trajectòria. “Els anys barcelonins de Hannah Collins van ser molt importants per a la seva carrera perquè va desenvolupar una fotografia que és de caire documental però que alhora té el centre en el tacte, la vida quotidiana i la història en minúscula”, afirma Guerra amb motiu de l’exposició que la Fundació dedica a l’artista fins al 13 d’octubre, Escriuré una cançó i la cantaré en un teatre envoltada de l’aire de la nit, sobre dos grans projectes de l’arquitecte egipci Hassan Fathy (1900-1989). “Tinc gravada a la memòria la fotografia que la Hannah va fer del monument a Nelson Mandela, que és com una petita barraca abandonada, amb un prestatge abandonat on hi ha uns llibres que no saps si són els de Mandela. La Hannah s’aproxima a la història en majúscules però hi entra per uns espais on gairebé s’ha esborrat tot”, afegeix Guerra, que és també comissari de la mostra.

L’exposició, que pren el títol d’una frase del mateix Fathy, consisteix en un vídeo i dues fotografies de gran format. Escriure una cançó... sembla en algun moment una pel·lícula de ciència-ficció apocalíptica, amb ruïnes i edificis deshabitats enmig del desert; en d’altres, crida l’atenció la semblança d’alguns murs plens de grafitis amb algunes pintures matèriques d’Antoni Tàpies. La figura de Hassan Fathy no és gaire coneguda pel gran públic. Collins, que ara viu entre Almeria i Londres, el va descobrir a partir de construccions de tova en ruïnes que va trobar a Almeria. Després va començar a fer recerca sobre l’arquitectura de la Mediterrània i va decidir emprendre un viatge fins als afores de Luxor per visitar els habitatges populars de Nova Gourna (1945-1947); més endavant va continuar fins al desert per veure els de Nova Baris (1965-1967). Malauradament els dos projectes van quedar frustrats i representen la fallida del somni modern de l’arquitecte. El vídeo de Collins té una banda sonora de Duncan Bellamy, del grup Portico Quartet, realitzada amb sons obtinguts als llocs.

Cargando
No hay anuncios

Una recuperació frustrada

Escriure una cançó... també és una pel·lícula carregada d’humanitat per com mostra les condicions de vida precàries de les poques persones que hi apareixen. “Tant Nova Gourna com Nova Baris van tenir molt mala sort: la primera no va arribar a ser habitada i la segona va quedar incompleta. Es van intentar recuperar, la primera el 1967, tot just quan va esclatar la Guerra dels Sis Dies, i la segona el 2011, durant la Primavera Àrab. D’alguna manera Hassan Fathy és una figura marcada pel fracàs”, explica Guerra. Tot i això, l’arquitecte egipci no ha perdut el seu caràcter de referent. “Per a alguns Fathy és una figura molt important en l’arquitectura de la Mediterrània, perquè va treballar als anys 40 en un moment en què hi havia optimisme”, explica Collins.

Cargando
No hay anuncios

Un altre tret destacat del treball de Collins és que posa en imatges dos projectes que estaven molt poc documentats fins ara. “Em va sorprendre la força cultural que hi havia als anys 40: hi havia un teatre, una escola, una mesquita, places públiques, cases increïbles, i tot estava mig destrossat -explica l’artista sobre Nova Gourna-. Era com veure un somni teu mig destrossat -afegeix-. Tothom em va dir que no podia fer fotografies a Egipte, que és perillós, i que no podria anar-hi com a dona, i no vaig notar que hi hagués cap problema”. Per això va continuar el seu viatge per visitar Nova Baris, que va guanyar el premi d’arquitectura més important del seu moment, el concedit per l’agakan.

Nova Gourna i Nova Baris no van funcionar, com recorda Collins, per la problemàtica de traslladar-hi els pobles nubis, que vivien dels saquejos arqueològics, perquè no en fessin més. El problema va ser la semblança dels edificis amb l’arquitectura funerària núbia i que la construcció no va anar acompanyada d’un programa social perquè els nous habitants es fessin seus els edificis.