La fuga de talent del còmic català

Fa uns anys, Ricard Efa va decidir convertir en còmic la història de Lola Calvo, a qui durant la Guerra Civil els pares van enviar al poble dels avis, Isona, i va acabar convivint amb un batalló de soldats republicans. Efa coneixia bé la història perquè Calvo és l’àvia de la seva parella i, a més, l’atreia explorar la rereguarda de la Guerra Civil des d’una perspectiva nova. A primera vista sembla un projecte perfecte per presentar a un editor català o espanyol, però, en canvi, Efa el va portar a l’editorial francesa Futuropolis. Per què? Amb prop d’una vintena d’àlbums publicats al mercat franco-belga, Efa era conscient que l’única possibilitat de rebre una compensació econòmica adequada per a la seva feina era publicar el projecte al mercat veí. “És molt diferent fer còmics que dedicar-te al còmic, i jo em dedico al còmic, és la meva feina -explica-. A mi m’encantaria treballar amb editorials espanyoles, però les condicions econòmiques que ofereixen no permeten que et guanyis la vida com a autor de còmics”.

En els últims 20 anys, el dibuixant ha anat construint una carrera sòlida a França i a Bèlgica, treballant amb editorials potents com Glénat, Dupuis i Delcourt, i publicant còmics premiats com L’âme du vin o la sèrie Kia Ora. L’any passat el van nominar a un premi Eisner pel seu treball a Monet. Nómada de la luz, que després de veure la llum al mercat francès va ser publicat a casa nostra per Norma, que també va traduir al castellà i al català el còmic sobre Lola Calvo, Sola. Efa ja s’ha tret una mica l’espina de no veure mai els seus treballs publicats a casa, però sap que l’altra espina que té clavada, la de no treballar amb editorials del seu país, és més complicada de treure. “No culpo els editors d’aquí, els entenc. Tot i que la situació del còmic ha anat millorant, a Espanya no hi ha ni la tradició ni les vendes de França i de Bèlgica, i un editor local no pot assumir els mateixos riscos que un editor d’aquests països”.

30 euros per pàgina

El cas d’Efa no és l’excepció sinó la norma, almenys entre els autors de l’estat espanyol que viuen exclusivament del còmic. Molts dibuixants viatgen cada any al Festival d’Angulema per reunir-se amb editors estrangers a la recerca d’una oportunitat que saben que no trobaran a casa. I no perquè les editorials d’aquí no vulguin treballar amb talent local, al contrari. El problema és simple: paguen poc. Molt poc. Oriol Malet, dibuixant de Mandela i el general, que es va publicar primer a França, ho explica clar i català: “Al mercat franco-belga, a un debutant com jo li poden pagar 220 o 230 euros per pàgina d’un àlbum d’unes 180 pàgines. Un autor consolidat de cert prestigi pot arribar a cobrar 700 euros per pàgina. En canvi, a Espanya, per la mateixa feina una editorial t’ofereix 30 euros per pàgina”. Els números no quadren, sobretot si l’autor té la pretensió de viure de la seva feina. I, tanmateix, hi ha qui accepta aquestes condicions. “Alguns ho fan per necessitat i d’altres per amor a l’art -diu Malet-. Hi ha moltes circumstàncies que et poden portar a fer-ho, no els hi retrec”.

Jordi Lafebre, que va ajudar Malet a introduir-se en la indústria franco-belga, ja ha publicat un bon grapat de títols en aquell mercat, amb èxits de vendes com els seus treballs amb el guionista Zidrou, Lydie i la sèrie Los buenos veranos. “De jove vaig fer alguna cosa a revistes d’aquí com Penthouse o Mister K, però el meu somni era treballar per a França com Miguelanxo Prado i Ana Miralles”. Ell va començar “a les palpentes”, dibuixant una historieta a la revista Spirou el 2008, aprofitant el vent a favor de l’èxit a França d’autors com Juanjo Guarnido ( Blacksad ) o José Luis Munuera (Spirou ). Deu anys després són tants els autors catalans i espanyols consolidats al mercat franco-belga que ara són els editors d’allà els que visiten el Barcelona Comic o l’Escola Joso a la recerca de nous talents. Lafebre, que s’ha format i dona classes a la Joso, subratlla que l’escola “ha jugat un paper clau en el fet que hi hagi tants dibuixants catalans treballant al mercat franco-belga perquè ha fet de frontissa entre el talent d’aquí i la indústria d’allà”.

La sort del còmic és que, gràcies a internet, avui dia es pot treballar per a qualsevol mercat estranger des de casa mateix. Però el 1997, el barceloní Marcos Martín va marxar uns anys a Nova York per viure l’aventura americana de treballar a Marvel i DC. “Ara no cal fer-ho, però jo ho recomano perquè així et coneixen millor i és una experiència personal molt bona”, diu. El mercat nord-americà també ha acollit un gran nombre d’autors catalans i espanyols en les últimes dècades després que Carlos Pacheco, Salvador Larroca i Pasqual Ferry marquessin el rumb a mitjans dels 90. Martín va treballar en capçaleres com la mítica Amazing Spider-man. “És relativament fàcil entrar en la indústria nord-americana; ells sempre necessiten gent i hi ha moltes oportunitats. Per això sempre serà més fàcil aconseguir el primer encàrrec que el segon”, explica. Martín pot presumir d’haver deixat la seva empremta fins i tot en el món del cinema: quan es va estrenar la pel·lícula de Marvel Doctor Strange, els productors el van convidar a la première de Los Angeles com a reconeixement de la influència que sobre el film va tenir el treball del dibuixant a la saga del personatge El juramento.