Fuerza mayor

Fuerza mayor ens situa davant del pols crític i etern que mantenen la dimensió social de la nostra existència i el nostre jo més primari i impulsiu. En definitiva, una relectura del vell combat entre la raó i l’instint, aquí observat amb una mirada quirúrgica i irònica pel suec Ruben Östlund, que, com un aprenent de Haneke, es recrea en les misèries ocultes d’un matrimoni amb fills que passa les vacances en una pista d’esquí francesa. El mal rotllo està garantit. Les reflexions d’ordre filosòfic també. Östlund s’erigeix en un astut hereu d’alguns referents de la modernitat cinematogràfica. Esprem les desavinences matrimonials i els dubtes existencials com Bergman, sacseja els valors burgesos amb la lucidesa de Pasolini i s’acosta a Antonioni en la presentació de la natura com un escenari inquietant, misteriós, gens idíl·lic. El problema del film resideix en el seu esquemàtic joc de rols sexuals -que fa pensar en una versió civilitzada de l’ Anticrist de Lars von Trier-, que acaba demostrant que, per a Östlund, els seus personatges són poca cosa més que petits i ridículs ratolins de laboratori.