Fredor i simetria per a un ‘Rigoletto’ elegant i cruel a la vegada
BarcelonaHan passat 170 anys d’ençà de l’estrena de Rigoletto a La Fenice de Venècia i han corregut molts rius de tinta sobre l’òpera de Giuseppe Verdi inspirada en Victor Hugo. L’òpera que més i amb més virulència va patir el llast de la censura. L’òpera que obre la “trilogia popular” del músic italià i que, tot i la pàtina de gràcil i encomanadís melodisme (començant per la misògina i masclista canzonetta del tercer acte La donna è mobile ), no amaga una profunda reflexió sobre els límits de la moral, en el context d’una cort ducal que put a clavegueram per la seva abjecta immoralitat, que afecta tots els personatges. Tan sols Gilda s’erigeix com a figura pura, innocent i per tant més damnada pels lascius impulsos del duc i pel ferri control del seu pare, el bufó Rigoletto, còmplice indirecte de la mort de la noia.
Això és el que vol reforçar Monique Wagemakers en un muntatge sobri i que rebla el clau de la fredor dels sentiments del duc en un espai rectangular dissenyat per Michael Lvine que, a mode de ring, és contemplat pornogràficament pels coristes pràcticament omnipresents al llarg dels tres actes. Una solució eficaç, molt ajudada pel vistós vestuari de Sany Powell, a base de colors vermells, escarlates i negres, d’època tot i defugir el naturalisme, i per la sensacional il·luminació de Reinier Tweebeeke. La direcció d’actors i el moviment escènic expliquen bé la trama de l’obra.
Daniele Callegari és una de les millors batutes de l’actualitat especialitzades en òpera romàntica italiana. Ho va demostrar un cop més al fossat d’un teatre i d’una orquestra que coneix a la perfecció. Va optar en general per dinàmiques ràpides i per la transparència del so, tot i que hi va haver alguns passatges despistats i que van fer perdre el fil a alguns solistes (quartet del tercer acte o final del primer quadre). El rendiment orquestral va ser bo, així com el del cor, reduït a les tessitures masculines.
Christoper Maltman és un dels millors barítons de l’actualitat i el seu Rigoletto és molt bo. Però el cantant britànic explora el personatge des d’una perspectiva excessivament analítica, cosa que fa perdre sinceritat al rol. La veu i la projecció són fabuloses, però Maltman està a anys llum de la gran tradició italiana per abordar el paper.
Una Gilda de categoria
Olga Peretyatko és una Gilda de categoria, tant per la tècnica exhibida com per la qualitat de l’instrument. Va començar un pèl tímida a “Gualtier Maldè... ”, però l’ària va ser resolta amb recursos de manual i la seva prestació va guanyar, i molt, en el duet conclusiu amb Rigoletto al final del segon acte. I el Lassù in ciel va ser senzillament celestial.
Hi havia expectació per escoltar Benjamin Bernheim. La veu llisca i funciona al servei del duc de Màntua, amb un lirisme no exempt de la lleugeresa que demana el rol i amb domini del fraseig. Llàstima que en dos moments compromesos de Parmi veder le lagrime i de La donna è mobile el so fos erràtic. I, tot i que els finals d’ambdós fragments van ser ben resolts, el tenor francès no va saber amagar l’enuig provocat per aquestes dues pífies.
Sense la rotunditat d’alguns dels seus més brillants predecessors, Grigory Shkarupa va ser un eficaç Sparafucile de greus suficients i reeixida expressivitat, al costat de la solvent Rinat Shaham com a Maddalena. Molt bé Laura Vila com a Giovanna, discretíssim Mattia Denti com a Monterone i desaprofitat Stefano Palatchi com a Ceprano, i a qui hauríem volgut veure en un rol molt més destacat (Monterone, per exemple?).
